La Temporada francesa es posa romàntica

L’un, Jacky Terrasson (Berlín, 1965), es va embutxacar el 1995 el concurs Thelonius Monk i un lustre després va ser assenyalat (amb el dit) pel New York Times com un dels pianistes cridats, literalment, a “revolucionar la cultura del jazz” al tombant de segle; l’altre, Stéphane Belmondo (Hyères, 1967) va protagonitzar el 1987 un episodi digne de pel·lícula: tocava com cada nit al seu club d’aleshores, el Palace, i va i Chet Baker en persona s’hi presenta una nit, el sent tocar i el convida a acompanyar-lo l’endemà al concert previst al New Morning, temple del jazz parisenc. El va presentar, ni més ni menys, com el trompetista europeu més prometedor de la seva generació. Paraula de Chet. Auguri que no va trigar gaire a confirmar: el 1994 rebia, al costat del seu germà Leonel, el premi Django Reinhardt de l’acadèmia francesa del jazz al millor músic de l’any.

Doncs tres decennis i una trentena de discos després de coincidir al Dee Dee Bridgwater, aquests dos talents del jazz de l’altre costat del Baladrà van unir forces per gravar, el 2016, el primer disc conjunt. Aquest Mother, exactament, amb què debuten demà al nostre racó de món –Auditori Nacional, 21 hores– en una nova vetllada de la Temporada francesa. Què és Mother? Doncs el destil·lat de la trentena de peces que van enregistrar en tres maratonianes jornades, amb temes originals, estàndards de jazz –Charlie Haden, Dave Brubeck–, clàssics de la cançó francesa –La chanson d’Hélène– i fins i tot una versió de Stevie Wonder, You Are The Sunshine Of My Life, tan magrejada que difícilment la reconeixerem. Però és que es tracta d’això, diu Terrasson, “toquem Monk o toquem Stevie: d’apropiar-nos-els; si no, quin interès té, que ho fem?”.

Que no s’espanti ningú, perquè a Mother només han sobreviscut la meitat d’aquells trenta temes. Precisament, les balades, diu de nou Terrasson, “que ens vam adonar que tenien una bellesa i una atmosfera molt particular”. Per això van descartar les pistes més frenètiques i es van concentrar exclusivament en les més lentes. El resultat, conclou, és un disc “intimista, romàntic i reposat: Mother és un àlbum de balades”. De balades... puntejades, això sí, amb el que en diuen interludis, breus fragments improvisats, absolutament lliures, que hi posen el contrapunt jazzístic marca de la casa. Tot és singular, en la proposta d’aquest rar duet. Però si ens permeten un consell, estiguin atents a la versió de Que reste-t-il de nos amours?, el megaclàssic de Charles Trenet: “Ce soir le vent qui frappe à ma porte...” Sense veu, és clar. Però és que no es pot tenir tot.