Roda el mon i torna al Born. La Temporada de Música i Dansa deixa aparentment enrere la inèrcia en què s’havia instal·lat els últims cursos, quan no estava clar que el Comú en tingués gaire clara la continuïtat i li va anar tallant l’aixeta, i també la interinitat dels últims mesos, des que Josep Maria Escribano, que n’havia sigut l’ànima des dels inicis, fa trenta anys. La nova direcció –que el Comú ha trigat tres mesos, tres, a lligar– la integraran com ja havíem avaçat Jordi Sabata, que seguirà al capdavant del conservatori i dels Petits Cantors, i Oriol Vilella, que la compaginarà amb el Jambo i l’Espai de Música Moderna. L’un i l’altre s’han repartit els papers però de forma fluïda, així que Vilella se centrarà en la producció, i Sabata, en la part més estrictament artística, tot i que no seran, adverteixen, dos compartiment estancs.
Les consignes son clares: recuperar el concepte primigeni de temporada –és a dir, una programació habitual i dilatada en el temps, més enllà de les dues o tres propostes dels últims temps, i que combini els concerts pròpiament dits amb un paquet d’activitats paral·leles– i atreure el públic habitualment al marge de les propostes de música clàssica, començant pels joves i amb una atenció especial als espectacles familiars amb la idea de crear afició.
Aquesta insistència en la diguem-ne base és probablement l’aspecté més novedós del nou tàndem directiu, i lliga tant amb la feina de Sabata  a l’Institut com amb la creixent atenció del Jambo pel públic infantil. Allargar la temporada d’octubre a març i combinar la programació habitual –un concert al mes, en un dia fi per crear hàbit, diu Sabata– amb conferències,  classes magistrals, assajos amb públic i actuacions al carrer és una recepta que la vella Temporada, la d’Escribano, va aplicar durant molts anys, amb notable èxit i fins que no van començar les retalladades de pressupost. Recordin aquells fatusosos cartells amb set, vuit i nou propostes anuals, les xerrades prèvies als concerts i les exposicions al Centre de Congressos i a la plaça del Poble. La diferència és que tot això es pretén fer ara amb un pressupost de 100.000 euros, aportats a mitges pel Comú de la capital i per MoraBanc. I aquí és on Sabata i Vilella hauran de fer malabarismes perquè als anys daurats, quan per la Temporada desfilaven estrelles com Pinchas Zuckerman, Lang Lang, Cecilia Bartoli, Yo Yo Ma o Maria Joao Pires, Escribano disposava de pressupostos molt més generosos.

Escribano, encara
Pel que fa a la programació, mutisme absolut, ahir, en la presentació de la nova Temporada. I no deixa de ser inquietant perquè l’objectiu és arrencar a la tardor, només flaten tres mesos, i les agendes dels artistes de l’ambit de la música clàssica es tanquen amb anys d’antelació. Dues úniques pinzellades: se seguirà programant grans noms del circuit internacional, però a la vegada se seguirà de molt a prop el que es cou a mwercats mes pròxims i s’obriran portes i escenaris –més enllà del Centre de Congressos, que seguirà sent l’epicentre de la Temporada però que compartirà protagonsime amb el Teatre Cmounal– al talent nacional. Al costat de les propostes clàssiques que constituiran el moll de l’os de la programació hi haurà també píndoles d’altres estils –com era d’altra banda habitual a la vella Temporada, recordin Pink Martini, Rufus Wainwright, Perales i el multirreincident Serrat– amb un objectiu entre cella i cella: “Buscarem nom que tinguin connexió amb les nove sgeneracions i que siguin capaços de salvar aquest gap generacional que sembla allunyar els joves de la clàssica”.
L’horitzó conceptual és el d’òpera en texans, aquella quadratura del cercle que Ramon Giró es va treure de la màniga fa un decenni amb més que notable èxit. Veurem com es traudeixen aquestes bones intencions. Ni la cònsol menor, Olalla Losada, ni els dos directors van concretar el termini d’aquesta aventura, més enllà d’augurar la continuïtat d’un projecte que necessita temps, així que no sabem si Sabata i Vilella han vingut per quedar-se o no. El que sí que sabem és que els emoluments conjunts no superaran, segons Losada, el salari mensual d’Escribano, aquells 3.165 euros mensuals –producció a banda, perquè se n’encarregava una empresa externa– que el Comú li va proposar de retallar fins als 2.000. Va ser el casus belli que va provocar el divorci. La cònsol menor insistia ahir que la revisió de les condicions d’Escribano anava en la línia de la de la resta dels càrrecs de confiança que acabava contracte el 31 de desembre, i que en el seu cas específic es va fer un esforç per mantenir Escribano al capdavant de la 30a edició de la Temporada. Va ser que no. Però tot això ja és història.