Mirin: no tinc cap intenció de fer-li la competència al meu amic Oriol, que l'atre dia va rescatar del contenidor de les escombraries un oli de Sergi Mas datat el 1971. Els objectes trobats generen una rara atracció. Més en aquest cas, perquè va coincidir amb el traspàs del menairó d'Aixovall, en una ironia del destí que encara no he acabat d'escatir si és més aviat trista o tot el contrari. Tot plegat –l'objecte, l'autor i el moment– és difícilment superable. Però els ho he d'explicar: va ser dissabte, passejant per Copríncep Benlloch. Podria concretar més: al costat de la pastisseria Estopiñán. A l'ampit de l'aparador d'un local de mudances hi havien parat amorosament tres llibres, tres. Els podien haver llençat a la paperera del costat, però sàviament algú va optar per oferir-los en adopció a alguna ànima caritativa que passés per allà.

Doncs bé: vaig ser jo. Els ulls se me'n van anar de pet cap al llibre del mig, la primera edició a Selecta (1962) de Vint-i-cinc anys a Llívia, de Manuel Anglada (Maçanet de la Selva, 1918-Andorra la Vella, 1998). Però no només això. A sota la dedicatòria –"Als meus fills, aquestes estampes de la seva terra nadius"– s'hi conservava l'endreça a ploma que Anglada hi havia afegit: "A l'amiga generosa, tot cor, franca i simpatiquíssima, Na Paquita C., ben a prop nostre i massa lluny al meu grat. Amb el màxim d'afecte amical". Seguit de la firma, "M. Anglada F.", i la data, "Andorra la Vella, Nadal 1968".

Vint-i-cinc anys a Llívia és un llibre delicat i encantador, clarament escrit amb el cor i que combina la memòria personal i la gran (?) història d'aquest peculiaríssim enclavament espanyol a la Cerdanya francesa. Sabia de què parlava, perquè hi havia viscut entre el 1935 i el 1961, i va ser el primer dels llibres que va publicar, just abans d'instal·lar-se per sempre entre nosaltres. Li van seguir –potser ho recorden o potser no, perquè Anglada és un altre dels nostres grans i oblidats polígrafs– Andorra, nació pirinenca (1983) i sobretot, Arrels d'Andorra, l'obra de tota la vida (1993).

Podríem parlar del seu paper com a activista cultural –soci fundador del Cercle de les Arts i de les Lletres, del Club Pirinenc i del Centre de la Cultura Catalana, professor de català quan ser-ho era una condició realment excepcional, i també traductor. O de la seva sonada polèmica amb Joan Corominas a compte de l'etimologia d'Andorra: sostenia el nostre home que el nom significava gran font o gran aigua, i que provenia de la conjunció de dos termes vascons: andi (gran) i ur (aigua) o encara iturri (font), d’on resultava andiur (o anditur) i, amb el temps, andorra. Semblava raonable, però es veu que l’etimologia no li va semblar gaire catòlica al gran Corominas, que la va refusar al seu Onomasticon Cataloniae.

Però el que ressona és la història íntima d'aquest exemplar, quin periple capritxós l'ha portat de les mans d'Anglada a les meves, passant per les de la generosa, franca i simpatiquíssima Paquita –i les que hi hagi hagut entremig. Mig segle ha hagut de passar, i el miracle que no s'hagi perdut en cap mudança, en cap traspàs, en cap operació neteja. Tots els posseïdors que m'han precedit el van considerar prou valuós com per conservar-lo a prop, i això faré jo ara, buscant-li un lloc a la humil biblioteca i conscient que no en soc el propietari, sinó el dipositari temporal. Fins que d'aquí a uns anys, i per camins insospitats, acabi en unes altres mans. Si entremig esquiva els perills que amenacen els llibres vells, esvaïts i amb endreces de persones que ja només són lletres escrites a ploma un Nadal de fa 57 anys.