Un any més, fins al 2026. Aquest és el nou calendari que va confirmar ahir la ministra de Cultura, Mònica Bonell, per presentar la candidatura a patrimoni de la humanitat dels testimonis materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus, que és el nom complet de la criatura. Un any més tard del que sabíem fins ara, però la veritat és que això ja no és notícia perquè la candidatura transnacional –deu de les nostres esglésies romàniques més la catedral de Santa Maria el castell de Foix– ha anat acumulant successius retards: inicialment havia d’estar llesta el 2024, després va ser el 2025 i ahir vam saber que el nou objectiu és tenir el dossier llest a principis del 2026 perquè la Unesco resolgui en l’assemblea de mitjans d’any.
És cert que es tracta d’una candidatura especialment complexa, que implica tres estats i onze monuments, i que després de mil anys tampoc no ve d’uns mesos. Però també s’ha de dir que es va començar a gestar el 2015, ara farà un decenni, que pel camí se li han colat les festes de l’ossa i la transhumància, que ho tenien potser un pelet més fàcil perquè optaven a patrimoni cultural immaterial, mentre que la construcció del Coprincipat aspira a ingressar a la selecta llista del patrimoni mundial. Segons la ministra, la decisió es va prendre en l’última reunió del comitè de pilotatge i es tractava de guanyar uns mesos de temps per enllestir la restauració dels monuments andorrans de la candidatura.
El primer ha passat pel quiròfan ha sigut Sant Joan de Caselles, en una intervenció que va culminar precisament ahir amb la presentació en societat del Crist en estuc, no direm que nou de trinca perquè data del segle XI i és una peça única per la fragilitat del material amb què es va construir, aquesta barreja de guix finíssim i aigua. Si s’ha conservat fins a nosaltres és perquè al segle XVIII el mossèn de torn el va defenestrar per ordre del bisbe –que creia que aquestes imatges inspiraven “més terror que fervor”, diu el restaurador Eudald Guillamet, que ha assessorat els tècnics de Patrimoni– i el va enterrar pietosament als peus de l’altar. Aquí es va quedar fins que el 1961 va ser redescobert en el transcurs de la primera (i fins ara, única) campanya de restauració del temple.
Va ser una bona feina, opina Guillamet, que no obstant ha envellit malament, especialment els colors estridents –groc i verd pistatxo– que dificultaven la lectura de la peça, un Crist en majestat amb els dos legionaris que el van acompanyar al Calvari –Longinos i Estefanos– i presidint l’escena, el Sol i la Lluna, el principi i de la fi. La intervenció ha consistit, diu, a harmonitzar les parts restaurades als anys 60 amb la resta del monument, ajustant els tons del retoc, però no s’hi ha afegit res. També van aflorar, i això és novetat, les restes d’un fals carreu d’època gòtica que havien quedat ocults sota dues capes de calç.
La intervenció completa la il·luminació que s’hi va instal·lar el curs passat, així com la restauració dels mobles i dels murs interiors. Els pròxims a passar pel quiròfan seran Sant Miquel d’Engolasters i Sant Martí de la Cortinada.