Interessantíssima la demanda de nul·litat contra l’entorn de protecció de Casa de la Vall i l’arxiprestal de Sant Esteve presentada per tres propietaris –els dels números 24 (ca la Concep) i 26 (ca l’Alionó) de l’antic carrer de la Vall, i els del número 3 (antic hotel Torres) d’Anna Maria Janer– que han vist com l’edicte declarava “pertorbadors” els edificis de la seva propietat, que es troben dintre de la zona 1 o d’acompanyament de Casa de la Vall –la més pròxima al monument. Pertorbadors: és a dir, “sense valor patrimonial” i que “perjudiquen la lectura del monument i del seu entorn”. Susceptibles per tant de mesures “correctores” per recuperar l’alçada “mitjana” de les construccions “vernaculars”. És a dir, planta baixa i tres pisos. Això no comporta que els edificis afectats hagin de retallar les dues plantes en què excedeixen actualment l’alçada “vernacular”, però probablement sí que ho haurien de fer en cas d’obres majors, i el que queda totalment vedat és aixecar-los per sobre de l’alçada actual.
Tot això ja ho sabíem. L’interessant del recurs de nul·litat, presentat el 16 de juliol i que avui coneixem en detall és que posa les administracions, assenyaladament el Govern, davant de les seves contradiccions. D’una banda, cita textualment l’Estudi tècnic sobre l’entorn de Casa de la Vall encarregat pel ministeri de Cultura i datat el setembre del 2024. I el fragment és demolidor: “El desenvolupament urbanístic que ha sofert l’entorn dels monuments en els últims temps ha alterat les visuals i la percepció que se’n tenia. Els canvis més destacats han estat les construccions de la nova seu del Consell General que ha suposat l’ocultació de Casa de la Vall”. Ho poden comprovar passejant per Prat de la Creu: ja poden aixecar la vista que no la veuran.
El recurs fa sang en aquesta contradicció: la mateixa administració que pretén quadrar i limitar el dret dels propietaris no va tenir cap mania a projectar i erigir la nova seu del Consell, “més de 20.000 metres quadrats que han contribuït decisivament a fer desaparèixer les visuals que pretén ara, incomprensiblement, retrobar a partir de fotografies dels anys 40”. Apunta també a la Casa del Benefici, enderrocada el 2016 després que el Comú de la capital en rebaixés oportunament la protecció (de grau 4 a grau 5), i a la construcció de la nova Seu de la Justícia, “que també té una forta incidència en les visuals de Casa de la Vall des del riu Valira”, i que ha sigut l’administració pública la que ha autoritzat els últims 35 anys “un elevat nombre de permisos d’obra nova a la zona de Prat de la Creu sota Casa de la Vall, que han acabat d’esborrar totes les visuals històriques des del passeig del Valira”. Li recorda finalment que els edificis avui sota la lupa del ministeri perquè els considera “pertorbadors” també van ser construïts amb els pertinents permisos de l’administració i conclou amb lògica igualment pertorbadora: “Pretendre congelar visuals dels anys 40 contradiu els principis internacionals d’autenticitat, pretén ignorar l’evolució de la segona meitat del segle XX i dissimular les pròpies actuacions de l’Estat durant aquest segle XX com si no s’hagués dut a terme una evolució històrica natural”.
Convé recordar la resposta dels tècnics de Patrimoni que van redactar l’entorn, quan el van presentar el setembre passat. Amb aquest text vigent, hauria sigut possible aixecar el nou Consell General, amb la plaça que tapa Casa de la Vall? “La normativa s’ha redactat amb els elements que tenim avui, no ens podem retrotraure al que teníem fa mig segle. Però és evident que el nou Consell altera la relació amb Casa de la Vall”. És exactament el mateix argument que al·leguen els propietaris, i que precisament per això es consideren discriminats respecte de l’administració.
L’antecedent turc
En suport de la demanda, els recurrents –representats per Jaume Bartumeu, aquí amb el barret, o millor dit amb la toga d’advocat– esgrimeixen la causa Kozacioglu contra Turquia vista el 2009 pel Tribunal Europeu dels Drets Humans –i casualitats de la vida, amb Josep Casadevall com a ponent– que estableix que la protecció del patrimoni cultural ha de respectar un “juste équilibre” entre l’interès general de la comunitat i els drets fonamentals de les persones (en aquest cas, el de propietat). Un juste équilibre que es tradueix en una indemnització perquè “sans le versement d’une somme raisonnablement en rapport avec la valeur du bien, une privation de propriété constitue normalement une atteinte excessive”. Així que en el cas que tiri endavant el que consideren una expropiació sui generis, reclamen que se’l reconegui la indemnització que els reconeix per analogia el TEDH.
