El 30 de setembre del 1920, amb la benedicció del bisbe Justí Guitart i un concert que interpretaven Enric Marfany i Antonio Alberdi, el fill del constructor de l'instrument, Lope Alberdi, quedava inaugurat l'orgue de la catedral de Santa Maria d'Urgell. El bisbe Joan Belloch, que n'havia impulsat la construcció, no estava present perquè l'havien traslladat a Burgos. Noranta-cinc anys i molta història després, torna a sonar amb la veu clara i l'aparença rejovenida, després de passar per les mans de l'orguener basc Alejandro Turanza. Tot i que s'ha deixat sentir acompanyant la litúrgia, serà dissabte a la tarda (18.30 hores) quan el beneiran i l'inauguraran: les primeres notes que cantarà seran les del coral final de la Passió segons Sant Mateu, de Bach, obra inicial del programa que interpretarà Miquel González que és, entre altres coses, organista de la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona, a banda d'autor del llibre Els Orgues de les comarques de Lleida i del Principat d’Andorra. 

L'orgue serà també protagonista, diumenge al matí (11.30), d'un segon concert, a càrrec en aquest cas de Valentí Miserachs, que ha estat organista de la Capella Giulia de Sant Pere del Vaticà i mestre director de la Capella Musicale Liberiana de Santa Maria la Major. Servirà per commemorar el primer any de l'ordenació de Josep-Lluís Serrano: en aquella cerimònia l'orgue ja estava desmuntat per a la restauració. 

L'orgue construït per l'orgueneria barcelonina Lope Alberdi, que el va concebre en una modalitat romàntica, recorda Benigne Marquès en el llibret editat per a l'ocasió, ha arribat a l'actualitat sense patir alteracions importants, però el temps, també en els instruments, fa els seus estralls. "Durant alguns darrers decennis ha mostrat alguns defectes greus que li impedien sonar brillantment. I segons el parer dels tècnics, en el transcurs dels anys venidors, si no es feia una restauració integral, cauria en la inacció", puntualitza l'arxiver del Bisbat. La intervenció del taller de Turanzas, amb una "restauració integral de tots els múltiples elements que composen la complexa màquina de l’orgue, per a oferir-nos la seva versió originària", conclou. 

Aquesta batalla contra la petja del temps dels restauradors va començar amb l'eliminació de possible corc en la fusta i corrosió en les metàl·liques. Un primer pas després del desmuntatge de tot el complex conjunt: secrets, postatges, transmissió de registres i notes, màquines neumàtiques, porta-vents, manxes i els enormes tubs per on s'enfila la seva veu. A banda d'una neteja a fons –començant per aspirar tota la pols acumulada durant dècades– els tècnics van retirar tots els elements espuris que s'havien anat adossant a la caixa i la façana del moble sense formar-ne part.

Calia, explica l'orguener, un diagnòstic detallat d'aspectes com la força que cal per a prémer les tecles, la pressió i fluctuació de l'aire o el mesuratge precís del to o diapasó. També es van treballar els teclats manuals, sanejats i polits, tot respectant la capa original de marfil, i els pedals, que estaven molt desgastats per l'ús, detalla l'informe del restaurador.  Hi havia materials "molt fatigats" en les peces que permeten la transmissió de les notes, i aquesta va ser una part important de la feina per reintegrar la veu original de l'orgue. De pas, i per a millorar el so, s'ha aprofitat per ampliar alguns dels registres. 

Atenció particular va prestar el restaurador basc al sistema d'alimentació d'aire, incomplet des de la construcció o bé alterat durant alguna intervenció precedent en la catedral, conjectura: l'orgue sonava amb alguna manxa menys i això feia que el cabal d'aire no fos l'adient i que sonés ofegat, fins i tot desafinat en alguns moments. Amb tot, puntualitza l'especialista, és un instrument "amb un so bellíssim", del qual "podem afirmar amb tota certesa que manté l'essència original", unes qualitats que, afirma, han treballat per mantenir la seva estructura sonora tal com era originalment. 

Així, aquest instrument salvat de les flames de la guerra civil gràcies a la intervenció de Francesc Jordana i Ribó i Enric Canturri i Ramonet, torna a ser "la meravella que, amb tots els progressos de l’art modern ha construït la important Casa Lope Alberdi de Barcelona", com deia el Butlletí del Bisbat ara fa quasi un segle.