L’historiador David Mas reconstrueix la biografia dels tres viaductes històrics del centre urbà escaldenc: el més antic, el dels Escalls (segle XV), el més modern, el de la Tosca, (1820), i entremig, el d’Engordany (1815). Ho explica aquesta tarda al CAEE i al pròxim número dels ‘Papers de Recerca’.

Va ser el setembre del 1772. L’aiguat d’aquell any, una dels recurrents i sovint catastròfiques revingudes que periòdicament han castigat les Valls Neutres, va deixar petja a tot el país, però particularment a Escaldes: “A lo lloch de les Caldes una gran riuada s’emporta el pont de pedra del mig del Poble y 3 cases”, diu un apunt coetani al llibre d’actes del quart exhumat per Joan-Lluís Ayala a Catàstrofes i riscos naturals a Andorra. El pont de pedra és el d’Engordany –el de la Tosca i el dels Escalls no es trobaven aleshores al “mig del Poble”–, no es va reconstruir fins al 1815, i és el que ha sobreviscut fins als nostres dies. Un pont per tant d’origen relativament recent, i que de cap de les maneres ha de ser considerat un vestigi de l’arquitectura romànica. Ni el d’Engordany ni, de fet, cap altre dels nostres ponts de pedra, per molt rústics que li puguin semblar al vianant.

Aquesta és una de les principals conclusions de la recerca que l’historiador David Mas presenta aquesta tarda al CAEE escaldenc, fruit d’un encàrrec del Comú, dintre del projecte De pont a pont i que complementa la restauració dels tres viaductes, que va començar a la primavera amb el d’Engordany, que ben aviat deixarà de nou expedit el de la Tosca, avui en obres, i que hauria de concloure el primer trimestre l’any amb el dels Escalls. Mas ha escrit la biografia dels tres ponts històrics que han quedat a la trama urbana de la parròquia –per això s’han exclòs d’aquest estudi tant el pont Pla com el de Sassanat– i ho té clar: “No són romànics ni per la cronologia ni per l’estil. Els hem dit habitualment així per l’arc de mig punt, que és una de les característiques que identifiquen el romànic. Però en el cas dels ponts no es tracta d’una qüestió estilística sinó purament tècnica: l’arc de mig punt és l’única forma d’aixecar un pont de pedra”.

Això no vol dir que no hi hagués ponts a la nostra edat mitjana. Però o no han sobreviscut o eren simples palanques, passeres de fusta que els aiguats s’enduien encara amb més facilitat que els de pedra. I entre els que han arribat fins a nosaltres, la majoria són reconstruccions de ponts anteriors que sí que podien tenir origen medieval. I molt probablement el tenien, perquè els ponts no s’aixecaven a qualsevol lloc, sinó just on el camí ral havia de travessar un riu. I quan això passava, els mestres d’obres escollien el punt més estret entre vora i vora. Cal, d’altra banda, distingir les primeres cites documentals de l’any que van ser aixecats. En el cas del dels Escalls, per exemple, la primera menció documental és en un testament atorgat el 1458 on el camí del pont de la Call serveix per delimitar una propietat. Això vol dir que, amb tota probabilitat, ja existia des de feia temps, qui sap si decennis o potser segles.

El dels Escalls, ja que en parlem, és el més antic dels ponts escaldencs. I el menys retocat. No hi ha notícia de cap reconstrucció integral. I el motiu és evident: el van aixecar a la part més estreta de l’engorjat, que a la vegada és la més alta. I ho és tant, d’alt, que cap aiguat se’l va poder endur. De fet, diu Mas, el mateix topònim fa referència a l’estratègica situació: un call és un pas estret entre dues roques o parets, i per això la documentació històrica s’hi refereix com a pont de la Call. Per si no en tenia prou a ser el més antic, una insidiosa mistificació històrica sosté que va ser l’escenari on es van firmar els Pariatges, cosa absolutament incerta perquè com consta als mateixos documents, es van firmar a Lleida. Una altra cosa és que fos aquí on sí que es va firmar el tractat que en du el nom i que va posar fi a la revolta dels casinos, que va acabar amb la prohibició de les cases de joc.

Però aquesta és una altra història, Havíem començat amb el pont d’Engordany, reconstruït el 1815 i just al costat del que s’havia endut l’aiguat del 1772. Encara en queda, i ben visible, l’arrencada de la volta. Diu Mas que si els escaldencs van trigar quasi mig segle a refer-lo va ser per qüestions econòmiques: “Entremig devien parar una palanca de fusta, perquè veïns, comerciants i viatgers que enfilaven pel camí ral bé havien de travessar el riu”.

Vigents fins al segle XX
I per sufragar la construcció d’un pont els comuns recorrien a l’anomenada manobra general, que obligava totes les cases del veïnat a aportar alternativament un home, una mula o un parell de bous per transportar la pedra i la fusta necessària per aixecar el viaducte. Fusta!? Doncs sí, perquè una vegada escollit el pas més estret entre vora i vora, el següent pas era construir la cintra, una mena de negatiu en fusta de l’arc de mig punt sobre el qual s’anava construint pedra a pedra el pont de veritat, fins que es col·locava la pedra clau i es podia retirar l’estructura de fusta. El pont d’Engordany formava part del ramal del camí ral que baixava des de la Massana i que a l’alçada del pont dels Escalls es desviava cap a Escaldes, la placeta de Santa Anna i el pont de la Tosca, ja camí del Madriu.

I el de la Tosca és el tercer i últim dels nostres ponts d’avui. No consta que, com el d’Engordany, en substituís un d’anterior que s’hagués endut algun aiguat o que s’hagués fet malbé. Però com en el cas del dels Escalls, en la delimitació d’un terreny documentada a mitjans de segle XV apareix citat un “pont” que havia de ser necessàriament de pedra, perquè als que no eren de pedra, sinó de fusta, se’ls considerava humils palanques, i no ponts. Consta també que al segle XVII va ser objecte de successives reparacions, fins que el 1820 un tal Totsen, d’Auzat, és contractat per reconstruir-lo.

Els ponts històrics, que puntuaven el camí ral i dels quals s’han conservat una desena a tot el país, no es van jubilar fins que es va començar a obrir la xarxa viària, amb la carretera general, a partir del 1904: “Quan Fhasa l’acaba, als primers anys 30, continuen servint com a pas al mig del poble però perden la funcionalitat que havien tingut secularment. I van tenir una vida tan longeva perquè l’arc com a tècnica per construir ponts –els romans ja la coneixien– no va ser superada fins que van aparèixer les bigues de ciment”.