La Viquipèdia del segle XV

Resulta que cap a finals del segle XV –¿o era del XVII?– hi va haver per aquí dalt un bibliòfil compulsiu i eclèctic, mena de precursor del nostre Casi Arajol, que es va dedicar a reunir tots els paperots que queien a les seves mans, majoritàriament còpies manuscrites, des de documents jurídics –el Pareatge del 1278, per duplicat i en llatí, però també en català; la butlla del papa Martí IV que el confirma; una concòrdia del bisbe Arnau de Pereixens i els homes d’Andorra datada el 1176– fins a manuals d’astrologia, breviaris per administrar correctament els sagraments i uns capítols del Canon d’Avicenna, la màxima llumenera de la medicina medieval. També hi havia un fragment de la traducció al català del Tristany, obra fundacional de la literatura occidental, i –atenció– 33 folis de la Doctrina pueril, mena d’enciclopèdia composta cap al 1274 per Ramon Llull i que al costat dels reglamentaris capítols de contingut doctrinal inclou uns curiosos apèndixs dedicats al que a l’edat mitjana constituïen les disciplines universitàries bàsiques: teologia, dret, medicina i arts liberals.

Vaja, que la Doctrina pueril venia a ser una mena de compendi del coneixement de l’època destinat al consum d’un lector laic: per això va ser escrit en català, i no en llatí. Una Viquipèdia medieval que dos segles després de ser escrita encara circulava profusament. Tant, que en trobem un exemplar –de fet, un fragment: més o menys la meitat del volum– fins i tot en aquest racó de món nostre.

Doncs aquesta mica de Doctrina va anar a parar, juntament amb tots els documents de què hem parlat fins ara, al Còdex miscel·lani, que durant segles va ser un dels inquilins de l’Armari de les Set Claus i que avui es conserva a l’Arxiu Nacional. I si en parlem avui i aquí és perquè el Còdex, obert precisament pels folis de la Doctrina, s’exposarà el 28 de juny a l’Auditori Nacional en l’acte amb què el ministeri de Cultura s’ha afegit a l’Any Llull, que durant tot el 2016 commemora el 700è aniversari de la mort del polígraf mallorquí. Una oportunitat única perquè l’última vegada que el Còdex va sortir del dipòsit va ser el 1995, immediatament després de ser restaurat.

El ‘Còdex’, del segle XV

La Doctrina pueril, com de fet tot el Còdex, constitueix encara avui una mina de suculentes incògnites que el filòleg català Joan Santanach –comissari de l’Any Llull i autor d’una tesi sobre l’obra– ha anat escatint. Així que té tota la lògica que sigui precisament ell qui pronunciï la conferència Ramon Llull, una vida de novel·la, amb que arrencarà l’acte del 28 de juny. I les grans preguntes que planteja el Còdex són, en primer lloc, qui es va molestar a relligar documents tan diversos, sense cap unitat ni lògica interna, en el volum que coneixem avui. I quan. La resposta ortodoxa és que va ser un encàrrec del Consell General, que a finals del XVII estava obsessionat a reunir, transcriure i conservar abans que es desintegressin els papers que deixaven constància documental dels privilegis comercials.

Però la hipòtesi més llaminera té nom i cognom: els de Miquel Ribot d’Aixirivall, notari i síndic de Sant Julià, compilador –d’altra banda– del Llibre de la terra d’Andorra i redactor del Llibre de les reclamacions dels habitants de la vall d’Andorra. Santanach especula que Ribot posseïa cap al 1470 el manuscrit de la Doctrina pueril, i que ell és l’autor de les anotacions marginals que encara avui s’hi conserven. Alguna de sensacional, com la que diu exactament, i en un llatí macarrònic, que “l’an MºCCCCLXX fuyt magna sequetate in Vallis andorre”.

Proposa el filòleg recular fins a finals del XV o principis del XVI la data que es va relligar el Còdex, dos segles abans de la fins ara datació oficial. I sosté que el nostre Miquel Ribot “té força punts per haver estat el compilador dels documents inclosos al manuscrit”, amb l’argument que sis dels documents del Còdex figuren també al Llibre de la terra, compilat pel mateix Ribot entre el 1486 i el 1497, que aquests documents es troben repartits al llarg del Còdex –cosa que sembla descartar, diu, que es limités a copiar i reunir només aquests documents– i que “el fet que sapiguem que una mateixa persona va consultar diversos textos que actualment formen part del Còdex cap a finals del segle XV fa poc versemblant que, si no havien estat relligats abans, al cap de dos segles encara no s’haguessin dispersat”. No jo sé a vostès, però a mi m’ha convençut.

Lídia Pujol repetirà a Ordino

En parlàvem ahir a compte de Tretze maneres de cantar les quaranta, el recital que protagonitzarà l’1 d’agost a Canillo. I hi tornem avui perquè Lídia Pujol completa la vetllada del 28 de juny amb Si no ens entenem pel llenguatge, entenguem-nos per l’amor, espectacle inspirat en l’obra de Llull que combina peces del Llibre vermell de Montserrat amb el Cant de la sibil·la, el misteri d’Elx i cançó tradicional catalana, amb el toc contemporani de Navega sola, de Mayte Martín.