Diu que Déu va crear Adam, va veure que no estava malament, però va considerar que encara estaria millor si tenia companyia, així que li va agafar la costella –quina?– i en va modelar la dona. D'acord que avui sona una mica heteropatriarcal, però què volen que hi faci. El que volia dir és que si no era bo que l'home estigués sol, encara  menys que ho estigués la màscara de l'Ossa d'Ordino. Així que l'Associació Cultura Popular, que des del 2017 ha infós nova vida a l'Ossa, li va buscar companyia i la va trobar primer a Alas y Viento, la monumental col·lecció en què Nacho Rovira ha reunit prop de dos centenars de màscares de tot el món, i després a Unveilling the Arts and Works Behind the MASKS, projecte en què participen Espanya, Portugal, Romania i Itàlia que es va concretar en l'exposició comissariada per Pilar Panero, antropòloga de la Universitat de Valladolid, que fins al 23 d'agost es pot visitar a Ordino.

Naturalment, l'Ossa hi exerceix d'orgullosa amfitriona. En realitat, ho fa la rèplica en fibra de vidre creada el 2024 per Arnau Codina. La pelleringa original s'exposa des d'aleshores i com la relíquia que és al Comú. La primera pregunta és obligada: d'on prové aquesta mania de posar-nos màscara? I primera constatació: tot i que a Ordino només se n'exposen d'europees, la dèria de la màscara és universal: "En trobem des de l'inici dels registres històrics i a totes les cultures", diu Panero. Per què, aquest caràcter universal? "N'hi ha que pensen que ens disfressem per encarnar o representar el que no som. Altres, entre els quals em compto, tendeixen a veure-hi el que desitgem o el que temem,  tenim por de l'obscuritat, de les forces de la naturalesa que no podem dominar. Pensin, sense anar més lluny, de la nostra Ossa. Això, en el món tradicional. Avui interpretem aquests vestigis folklòrics en clau contemporània i representen la por davant del buit, davant de la pèrdua de la identitat".

Les màscares per antonomàsia són avui les de Carnaval, però en realitat el seu moment arrenca pels volts del solstici d'hivern, amb pics entre Nadal i Reis, els anomenats Dotze dies màgics en què se celebrava la fi de l'hivern i el retorn de la llum. Així que a l'Era del Raser hi ha naturalment màscares venecianes, des de l'humil i minimalista antifaç, que només cobreix els ulls, fins a la molt més noble bauta, que cobria ulls i nas i que deixava només la boca al descobert. Era la que permetia anar papallonejant d'incògnit, i com poden imaginar la preferida de Casanova, el Gran Seductor. Avui seria un reggaetoner, un youtuber o un futbolista tatuat de dalt a baix, però aquesta és una altra història. La més elegant i mitològica era sens dubte l'anomenada Medusa, que incorporava un bastonet que permetia retirar-la per revelar la identitat quan convenia al joc de la seducció. No els recorda vagament a Tinder, tot plegat?

Les màscares espanyoles acostumen a ser molt més austeres i amb tendència al flagel, com correspon als pobles peninsulars. Mirin les jarramplas de Piornal (Cáceres), que es treien en processó coincidint amb Sant Esteve i que donaven peu a una autèntica batalla nabal, amb b: igual que el sant va morir a cop de pedra, el jarrampla ha de suportar estoicament que els veïns li llencin quilos i quilos de naps. És el boc expiatori que ve a redimir els pecats de les pobres criatures humanes, diu Panero, cal estar molt en forma per sobreviure a la pluja de naps, i el cas és que hi ha cua: si els havia passat pel cap fer de jarrampla, sàpiguen que no hi ha lloc fins passat el 2050.

Naturalment, a MASKS no hi poden faltar ni el dimoni dels Pastorets, ni la Mort de Verges ni el Plen de la Patum de Berga. Per la banda portuguesa hi ha el chocalheiro de Miranda do Douro, els caretos de Podence i el Diablo de Lazarim, però permetran que acabem amb el chiparus, màscares funeràries que vestien els veïns de la localitat romanesa de Nereju quan moria (de vell) algun padrí de la comunitat: es tractava d'unes danses rituals que acabaven amb topades còmiques  per fer riure el personal i fer el dol una mica més passador. Això, sobre el paper, perquè si te les mires de prop  potser t'agafa un patatús i te'n vas de pet a l'altre barri, et toqui o no.