Tot i que Antonio Machado ens recordava en un dels seus poemes, “la primavera ha venido/nadie sabe como ha sido”, ell també sabia que, dia a dia, s’observen indicis que ens porten a pensar que la primavera ja és aquí. Si més no, a mi m’ho va semblar fa un parell de capvespres, quan vaig veure un parell de ratpenats. Crec que el primer contacte que hi vaig tenir me’l va proporcionar el conegut Comte que Compta, en castellà el Conde Draco, que els comptava a Barri Sèsam. Quan acabava el recompte “Siete murciélagos, ja, ja, ja”,  la pantalla s’omplia de llamps i trons de celebració. Aquesta iniciació en el món dels vampirs, en aquest cas un d'inofensiu, també em va permetre descobrir la primera paraula en castellà que contenia les cinc vocals, murciélago. No era, però, l’únic comte amic dels ratpenats. El cine ens va mostrar com Dràcula era capaç de convertir-s’hi per tal d’enganyar els seus perseguidors i les seves víctimes.  
En general, el seu tarannà ens intriga. Per començar, la majoria d’espècies dormen cap per avall. S’alimenten d’insectes, però també de fruita, nèctar i fins i tot de sang. Els científics els classifiquen sota l'ordre de quiròpters, que vindria a significar mà amb ales. Els francesos l’anomenen chauve-souris, ratolí-calb. I també crida l’atenció que nosaltres el coneguem, entra d’altres noms, com a ratpenat. En anglès, però, l’anomenen bat. Si aquesta llengua no l’hagués batejat amb aquest nom tan curt, l’home ratapinyada, Batman, no hauria pas gaudit de tant èxit. Li hauria costat més fer-se un racó en l’imaginari popular si l’hagués anomenat Baldmouseman o Handwingman. De fet, ara que hi penso ¿podria ser que en Batman fos el primer therian? 
El cas és que aquesta tendència dels muricecs, a sortir de nit, n’augmenta el misteri. A més, són capaços d’orientar-se amb el so, i se’n surten molt millor que amb la vista. Cal afegir que són els únics mamífers que volen i, a més a més, els voliacs, conformen el vint per cent dels seus components. Per acabar- ho d’adobar, hi ha espècies de ratapinyada en les quals els mascles també poden donar a mamar. No els negaré que, en més d’una ocasió, m’hauria agradat enviar algú a munyir nòctuls, i si amb aquesta maldiença no n’hi ha prou, que fessin formatge amb la seva llet. No crec pas, però, que en el supòsit que algú ho aconseguís, i el posés a la venda, hi fes calaix. Arribats a aquest punt, els proposo un repte. En el cas que a la fira dels formatges de la Seu  existís la possibilitat de triar entre un formatge fet amb llet de dona i un altre fet amb llet de ratpenat, amb quin es quedarien? Recordin que la Covid, pel que sembla, ens va arribar a través d’un ratpenat. Clar que si només ens fixem en això, el carboncle, o àntrax, també es transmetia a través de les ovelles i les vaques. 
Sigui com sigui cal perdre’ls-hi la por. Un estudi publicat recentment en aquest diari, demostra que hi ha un gran nombre d’espècies entre nosaltres i que habiten en indrets com ara la torre de Solsona. Els que hi ha a les nostres latituds només mengen insectes, i per tant ajuden a mantenir cert equilibri. La seva presència és signe de bona qualitat ambiental. 
Però ja que hem començat amb un poema, no em puc estar de comentar el que per a mi és un dels moments més poètics dels capvespres d’estiu. Es tracta d’aquell efímer instant en què les orenetes encara no han retirat i els ratpenats ja han començat a sortir. Un moment deliciós en què dubtes si encara és de dia o ja és de nit.