Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, llibre, novel·la, premi Carlemany, Wolfgang, Laia Aguilar, Merlí
Andorra, llibre, novel·la, premi Carlemany, Wolfgang, Laia Aguilar, Merlí

Laia Aguilar: “TV3 ha enganxat els joves, que volien consumir ficció però no en trobaven”


Escrit per: 
A. Luengo

Wolfgang... ¿per Amadeus o per Goethe?

És un petit geni, amb un altíssim coeficient intel·lectual –es considera que per sobre de 130 un és superdotat, i el seu és de 152– i un pianista precoç, pensa que té 11 anys. Així que el nom li ve de Mozart. Però això no vol dir que sigui extraordinari en tot; de fet, té moltes mancances.

¿Per exemple?

No se sap relacionar amb el món, ell classifica la gent amb qui es va trobant segons la seva intel·ligència i tothom que està per sota d’un determinat nivell no val la pena ni escoltar-lo. Això el porta a estar barallat amb el món dels adults però també amb el que per edat li toca. A més, arrossega un bloqueig emocional que el fa trontollar per dins. Tot plegat el converteix en una bomba de rellotgeria.

En sabem que es queda orfe, que li toca anar a viure amb el pare i que el que vol és fugir de casa. ¿Per què?

Detesta el món dels adults, perquè no l’entén i perquè a més considera que està per sota de les seves possibilitats. Com que li toca ingressar de cop en aquest món, haurà d’enfrontar-se a moltes coses: la primera de totes, un secret familiar.

¿Ja empatitzarà amb Wolfgang, un nen més petit i probablement més llest que ell, el lector jove?

Crec que sí, perquè els temes que s’hi toquen tenen molt a veure amb el descobriment del jo a l’adolescència.

¿No és una mica prematur, que als 11 anys ja estiguis tan emprenyat amb el món?

És que arrossega un gran trauma. Hi ha alguna cosa que ha passat que ell no pot digerir de cap manera i culpa a tots els del seu entorn del que té a dins. Se li mor la mare i acaba a casa d’un pare a qui pràcticament no coneix. Sempre som els pares, els absents. En aquest cas, sí. El pare des­apareix tot just néixer i no hi ha tingut mai cap mena de relació. Li toca anar-se’n a viure amb un home que no li ha volgut fer de pare. Naturalment, això genera un conflicte.

¿On transcorre, la novel·la?

Entre Barcelona i París, que és on el nano fuig per ingressar en una escola de música de primeríssim nivell. Es diu Grimalt, però absolutament fictícia.

¿Calia que fos superdotat, el seu Wolfgang? ¿No hauria funcionat igual, la novel·la, amb un protagonista normalet?

Que tingui aquest coeficient em permet veure el món des del punt de vista d’un nen d’11 anys que a la vegada té una mirada diferent, de vegades extravagant. I aquesta perspectiva m’interessava contrastar-la amb les limitacions emocionals del personatge. Wolfgang està intel·lectualment molt per sobre dels nens de la seva edat, però emocionalment, molt per sota. És aquest contrast el que m’interessava.

¿És vostè pianista?

No, però vaig estudiar molts anys piano i m’ha anat bé per donar-li versemblança al personatge.

¿I superdotada?

Encara menys, però he treballat amb una psicòloga que porta nens amb altes capacitats. Pel que fa al premi, persisteix una reticència a dir-ne obertament premi juvenil, quan és un gènere ben digne. Si el cataloguessin com a novel·la juvenil, sensacional, res a dir-hi, però el cas és que no només parla d’un preadolescent; realment també parla del món dels adults, d’un conflicte familiar que afecta també els grans. Per això no l’encasellaria dintre de la novel·la juvenil.

Ve de la televisió: ¿què té a veure la feina del novel·lista amb la del guionista?

Tots creem trames, històries, personatges... I el guió m’ha aportat sentit del ritme. Però no és exactament el mateix que la literatura, on entra el narrador, jugues molt més amb el llenguatge i és una feina essencialment solitària, mentre que el guió és un treball d’equip.

Al 'Cor de la ciutat', ¿quants eren, de guionistes?

En un moment donat podíem ser deu o dotze. És una feina totalment col·lectiva, molt repartida: un crea un personatge; un altre, les trames... Estàs al servei de la idea original i de fet la feina s’assembla més a la d’un escriptor per encàrrec. Si no és que ets tu la creadora de la sèrie. Va ser el cas d’Infidels, que vam crear entre quatre guionistes: era la nostra sèrie i la sentíem així. Però això passa poques vegades.

'Infidels' surt de la telesèrie clàssica de TV3. Cors, rieres i tota la pesca, ¿no és una fórmula pelet gastada, amb estereotips, ritme i codis molt vistos?

Si et refereixes a les sèries de sobretaula, possiblement és així. No et diré que no. Probablement tenen més interès les sèries que s’emeten en horari nocturn, i últimament s’han fet bones propostes: Nit i dia, Merlí...

Ja que en parlem, va participar en la primera temporada de 'Merlí': ¿es veia venir, l’èxit que ha tingut?

La veritat és que ningú sap gaire què passarà, amb una sèrie. Però el cas és que TV3 ha aconseguit enganxar el públic juvenil; que un xaval de 15 anys es quedi al sofà a veure la televisió és un èxit. Ja va passar amb Polseres vermelles i ara ho han repetit amb Merlí. Era un públic que volia consumir ficció i que fins ara no en trobava.

¿No la troba pedagògica en excés, que de vegades se li veu massa el llautó?

N’estic desvinculada i la segona temporada ja no l’he seguit. No t’ho sabria dir.

Per acabar, vostè que és professora a l’escola d’escriptura de l’Ateneu: ¿és que se’n pot ensenyar i aprendre, a escriure literatura?

I tant. A ningú li passaria pel cap que un músic toqués sense haver après un mínim de tècnica. Ni a un pintor, que pintés. Doncs l’escriptura, igual; com qualsevol art, igual.

Vostè, ¿hi va passar?

Doncs no, però m’hauria anat molt bé. No en tinguis cap dubte.

Andorra
llibre
novel·la
premi Carlemany
Wolfgang
Laia Aguilar
Merlí
Número de vots: 252
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic