Dissabte s'enduia el premi del cine europeu al millor disseny de producció per Sirat; demà sabrem si la pel·lícula d'Olivier Laxe serà la representant espanyola als Goya, i pot repetir estatueta als Gaudí (8 de febrer) i els Goya (28 de febrer). Passi el que passi, ja és un any de cine per a Ateca.

Què sap millor, el Gaudí de l'any passat, que va ser el primer gran premi que s'enduia al sarró, o aquest EFA del cine europeu?
El primer sempre el recordes de manera especial, això està clar, però veure't a Berlín compartint sala i palmarès amb directors –Joachim Trier, Alice Rohrwacher, Jafar Panahi...– és impressionant. T'has de pessigar per creure-t'ho. A veure si se m'enganxa alguna cosa.

Segon premi en dos anys. Un s'hi acostuma, que a l'hora de "I el guanyador és..." va i diguin el teu nom?
No. A més en la categoria de disseny de producció normalment el premi recau en pel·lícules de gran pressupost, com ho eren els nostres competidors: Bugonia s'ha rodat amb 55 milions; Sirat, amb set. És una altra lliga. La veritat és que ho veia dificilíssim, i només va faltar que quan estaven a punt d'anunciar la nostra categoria, un càmera que en aquell moment m'estava enfocant es va oblidar de mi i se'n va anar a un altre punt de la sala. Llavors ho vaig veure perdut.

Molt bona vista, el càmera.
Doncs sí. Però em va portar sort, al final.

Ara té tota la pressió: el Gaudí ha de ser per a vostè. Si no el guanya, la gran decepció?
Home, ja tenim l'EFA, tot el que vingui a partir d'aquí serà un a més a més. 

I el 28 de febrer els Goya: pot ser l'any de la seva vida.
Estic que no m'ho crec.

Haurà vist les rivals que l'esperen als Gaudí: Sorda, Frontera i Romería.
Sí, i la veritat és que m'agraden molt. Però no m'atreveixo a vaticinar res. Tenim possibilitats, això també ho he de dir. Però res no està escrit perquè els gustos i els criteris del jurat poden ser molt diferents a Europa, a Catalunya i a Espanya.

Hi coincidirà amb Desirée Guirao, que competeix en la categoria de millor vestuari per Sorda.
I no som les úniques andorranes d'aquests Gaudí: a vestuari de Romería, que també competeix tant als Gaudí com als Goya, hi ha Laia Pajares.

Vivim una autèntica edat d'or, si hem de jutjar per la quantitat i, vistos els premis, la qualitat dels nostres professionals.
És així. Aquest any som nosaltres tres, però som molts més i toquem tots els pals de la indústria.

Com es pot aprofitar això?
Les institucions haurien de treballar per atreure rodatges, potser entrant a Eurimages, amb un bon programa d'incentius fiscals. Només que hi hagués tres rodatges l'any serviria per posar les bases d'una indústria local.

L'ha contactat mai, el ministeri, per demanar-li com potenciar el sector audiovisual a Andorra?
Em van proposar de formar part de la comissió que decideix la beca anual a la producció cinematogràfica i vaig dir que sí, és clar. Sé que la intenció és que això creixi. És tot.

N'hi ha prou, amb una beca anual de 125.000 euros a una producció, per generar la llavor d'una indústria?
No. És un inici. Perquè els professionals del país puguem treballar també a casa caldrien més ajudes. O millor dit, més rodatges.

Entre l'abundància actual, falten potser directors?
Ho tenen molt difícil i Andorra és molt petit. Els tècnics podem treballar en projectes que t'agraden més o menys, però no l'has d'aixecar de zero, tu t'apuntes a una aventura que algú s'ha encarregat abans de posar en marxa. Per no parlar del finançament.  

Sirat es va estrenar als cines Illa, però és l'excepció. L'habitual és que la cartellera estigui monopolitzada per superherois, blockbusters i títols destinats al públic familiar. Per què menyspreen els exhibidors l'espectador adult? Per què no confia en un segment que està desitjant anar a veure cine, no còmics en moviment?
M'agradaria tenir la resposta, però no és així. L'únic que puc dir és que per sort a Andorra tenim el Cineclub, que ha fet històricament una feina molt encomiable. És la manera de veure aquest altre cine. De fet, que jo m'hi hagi acabat dedicant és en bona part culpa del cineclub: anava cada dimecres a la sessió del Comunal, posessin la que posessin, encara que no n'hagués sentit a parlar, perquè sabia que m'oferirien una cosa diferent però interessant. Havien aconseguit que confiés en el seu criteri i que estigués disposada a deixar-me sorprendre.

És molt selectiva, a l'hora de dir que sí a un projecte?
Molt. Soc molt cinèfila, m'agrada molt el cine, i és una feina tan sacrificada, treballes moltes hores, normalment fora de casa, i si no creus en el projecte, et desenganyes de seguida. Ho combino amb projectes de publicitat per fer calaix i poder ser més selectiva a l'hora d'embarcar-me en un rodatge.

Tornem a Sirat: on es nota més la seva mà? En quines escenes o seqüències hi podem veure el segell Ateca?
Els camions els hem dissenyat i construït especialment per a la pel·lícula partint d'uns models dels anys 70 i 80. Hi ha molta feina que no es nota: per exemple, per rodar la seqüència de l'accident vam construir en un set una rèplica de la carretera autèntica. Rodar-la al Marroc hauria sigut molt perillós perquè estàvem molt lluny d'un hospital i no ens podíem arriscar. Vaja, que vam reconstruir-la en una pedrera de Teruel. Un fragment, és clar. Vam pintar el terra i la muntanya del fons perquè s'assemblés al paisatge real del Marroc, i n'estic especialment satisfeta: l'espectador no ho ha de notar, però aquesta és la gràcia, i aquí rau el mèrit de la feina que vam fer. Quan la vegis, fixa-t'hi: si no notes que t'hem donat gat per llebre, és que ho hem fet bé. Els vagons del tren també els vam reconstruir amb unes plataformes per als figurants; el pas del riu, que era massa profund i els camions no el podien creuar també és de mentida, les dues cases que surten són també de cartró pedra.

Quan acaba la seqüència i les cremen, se li trenca el cor?
Al contrari, és una sensació molt satisfactòria. Ho comparo amb les falles de València, tot l'any treballant perquè acabin consumides per les flames. És el seu destí. Això, el mateix: hi dediques molt d'esforç i molt de temps, però una vegada acabada l'escena, perd tot el valor. A la foguera.

Soc capaç de dir el nom d'un director de fotografia però no soc capaç de recordar el nom de cap dissenyador de producció. S'ha de reivindicar, aquest ofici?
Absolutament. Tens raó que s'acostuma a donar molt de valor a la feina del director de fotografia, que en té, però sense el dissenyador de producció no hi hauria res per fotografiar, davant de la càmera. Només els actors. La nostra és una feina sovint invisible però importantíssima, perquè a més ajuda a transmetre moltes sensacions, sentiments i també idees sense haver-ho d'explicar amb el diàleg.

Hi ha intèrprets, i no diguem guionistes, que es passen a la direcció, però no sabria dir el nom de cap dissenyador de producció que hagi fet aquest salt. Però potser sí que n'hi ha.
Algun, segur, però jo tampoc en conec. Potser estem enfocats a la part més plàstica, els materials, els colors, que van lligats a la història i a les emocions però que s'expressa d'una altra manera. Tampoc conec gaires pintors que s'hagin fet escriptors. És una altra forma d'expressió.

Quina mena de cine li agrada?
Soc molt eclèctica, però em crida molt el cine d'autor. Les últimes que he vist són Bugonia i Sentimental Value, que competien a Berlín. Les hauria vist igual, però és clar, les mires amb lupa. I he de dir que la feina d'art que han fet és estupenda. Els premis del cine europeu tenen un tarannà molt cinèfil, no estan tan vinculats a la pura indústria. Es genera un ambient molt familiar, vaig poder conèixer els meus rivals i tot plegat és  una experiència única. I si a sobre va i t'endús un premi... Què més te'n puc dir!?