No formava part del guió, ha passat (fins ara) quasi desapercebuda, però és molt probablement la performance més espontània i genuïna de totes les que s’han fet i desfet des que el 10 de setembre va arrencar la primera edició de la biennal Andorra Land Art: Zulandir i Eve Ariza -ja saben: el domador de foc i l’artista conceptual que al juliol es van treure de la màniga aquell Cadàver exquisit que van socarrimar a la Massana- van pujar la setmana passada a Sorteny i van muntar el numeret d’aquí al costat.
Es tractava, diu ell, d’intervenir Estripagecs -el tòtem gegant de Pere Moles- per convertir el que fins aleshores “tan sols era una escultura col·locada a la muntanya en una autèntica obra de land art”. ¿I com van obrar el miracle? A través del foc, element efímer per excel·lència que a més van generar com déu mana in situ, i d’una “intervenció poètica” expressament concebuda per a Estripagecs. Zulandir i Ariza han aplicat un tractament similar a mitja dotzena més de les instal·lacions de l’ALA -el pregadéus d’Engolasters és una altra de les seves víctimes- per il·lustrar l’equívoc conceptual sobre el qual -sostenen ells i molts altres artistes- s’ha erigit el festival. Segur que ho recorden: que la majoria d’obres d’aquesta primera edició no són pròpiament instal·lacions de land art sinó escultures col·locades a la via pública o a la muntanya, perquè ni són efímeres ni han estat creades amb materials recollits in situ ni tampoc per a aquell emplaçament concret.
Doncs és precisament aquesta capacitat de generar debat al voltant del fet artístic el principal actiu de la biennal, diu Moles, aquí amb el barret de comissari de la criatura, que a quatre dies de la clausura insistia ahir que s’ha aconseguit exactament el que es pretenia: “Que observéssim el paisatge, tant l’urbà com el natgural, amb una mirada contemporània, diferent de com ho fem habitualment”. Que se n’ha sortit és indubtable: només cal que pensin en el llençol de la tartera del Carroi amb què Miquel Mercè va donar la campanada: mai abans s’havia parlat tant d’una... ¿obra d’art? en aquest racó de món nostre. Ni tan sols a compte dels cavalls de Balmaseda.
Hora de fer balanç
¿Si és o no és land art? A Moles el debat li sembla interessant, precisament pel que té d’inèdit -“Tothom s’ha sentit legitimat a dir-hi la seva, i està molt bé que sigui així”- però també estèril: “Mai no vam dir que només presentaríem obres de land art, perquè hauria sigut limitar-nos molt, sinó intervencions artístiques en el paisatge”. A més, crida l’atenció sobre un fet que sovint s’ha passat per alt: sí que hi ha hagut obres de land art en sentit estricte -i cita Aprisio, al Coll de la Botella, el Circulus de Contreras a la Zona Ras i el peix de fang i pedra al llac d’Engolasters- “però justament d’aquestes obres quasi no se n’ha parlat”. I dispara per acabar: “Que els diguin a Oppenheim i a Christo que una instal·lació en plena naturalesa no és land art!” El problema és que d’obres com les d’Oppenheim i Christo -ja que en parlem- es poden comptar a l’ALA amb els dits d’una mà.
Però tanquem el debat d’una vegada -amb la confusió que ha comportat: hi ha qui creu que les pells amb què Mangot ha vestit el pont de París són land art- per fer balanç: Moles diu que s’han posat unes bases “sòlides” per a una segona edició que molt probablement -augura- mantindrà la tartera del Carroi -que no el llençol, ep- com a ubicació emblemàtica i que, atenció, podria -només podria- modificar substancialment el nom. Fins i tot canviar de comissari. El que ara mateix sembla tenir més clar és que caldrà allargar la cita i potenciar la Zona Ras a Engolasters, per on s’havia previst que hi desfilessin tres centenars d’escolars: al final, diu, van ser prop d’un miler, “i més que haurien sigut si haguéssim tingut més temps”. Per cert: tenen encara fins al diumenge per pujar-hi i contemplar la quarantena d’obres de land art de veritat que, diu, hi han plantat escolars i espontanis.
“A la biennal no li ha costat ni un cèntim”, sosté Moles
Ho diu precisament a compte d’Estripagecs, cinc barrots d’acer corten que es quedaran al parc natural perquè són l’única instal·lació del festival que no es retirarà diumenge. Que l’autor fos precisament Moles, comissari de la biennal, ha generat cert malestar entre un bon nombre d’artistes, i encara més després que els consellers d’Ordino destinessin 15.000 euros a sufragar part de l’obra. Moles admet que tot plegat no va ser gaire estètic, però assegura que el projecte es venia covant des de molt abans i que els 45.000 euros que ha costat s’han cobert amb aportacions particulars. Ja ho saben: “Ni un euro ha sortit del pressupost de la Biennal”.
