¿Recorden el llençol del Carroi, la polèmica instal·lació de Miquel Mercè que es va erigir amb tota la raó en símbol de la primera edició de l’Andorra Land Art? Aviat farà un any, de tot aquell saludable rebombori, i la bona, estupenda notícia és que el comissari i ànima de l’invent, Pere Moles, confirmava ahir que la segona edició ja està pràcticament confirmada a falta, és clar, de tancar el serrell de sempre, que és el finançament. Amb canvis considerables. I el primer de tots, el calendari.

L’organització ha recollit el suggeriment d’Andorra Turisme, patrocinador principal de l’artefacte, i la pròxima edició no tindrà lloc al setembre i com a colofó de la temporada d’estiu, sinó que s’avançarà a la primavera. A més, s’allargarà tres mesos –maig, juny i juliol– i l’objectiu és dissenyar un programa d’activitats que s’estengui durant tot aquest període. Serà per tant una biennal supervitaminada, per a la qual Moles confia a doblar la participació –l’any passat van ser una vintena llarga d’instal·lacions i exposicions– i també els 220.000 euros que finalment es va cruspir la primera edició.

I és precisament aquest últim aspecte el que està més verd: els patrocinadors institucionals semblen lligats, diu el comissari; els que falten per concretar són els privats, i són aquests últims els que han de permetre fer el salt qualitatiu i quantitatiu que Moles vol per al festival. Pel que fa al cartell, al setembre es començarà a treballar-hi, amb l’avantatge, diu, que la biennal ja té un nom i a diferència de la primera edició, “quan vam haver d’anar al darrere dels artistes, ara són ells els que ens han contactat per fer-nos les seves propostes”. L’únic que està clar és que aquest any tampoc no vindrà Christo, que acaba d’arrasar, polèmica inclosa, al llac italià d’Iseo amb una instal·lació titulada Floating Piers. ¿El motiu? El milió i mig d’euros de caixet de l’artista búlgar.

La intenció, assegura Moles, és potenciar les instal·lacions al medi natural, que és l’àmbit propi del land art, però sense renunciar als espais urbans, que –diu Moles– funcionen com a ganxo. Aquest va ser el paper de les esferes de Stuart Williams a la plaça del Consell, i sobretot, sobretot, de Longitud sense amplada, la intervenció de Mercè al Carroi. La tartera, per cert, és ara mateix l’única ubicació que té assegurada la continuïtat –el contingut ja es veurà– perquè l’organització vol convertir-la en una mena de signe d’identitat de la biennal. En canvi, no està clar si l’anomenada zona Ras, on es van ubicar els artistes locals i les activitats de caràcter pedagògic, repetirà a Engolasters o es traslladarà a altres espais, que podrien ser l’Anella Verda de Santa Coloma o la Ruta del Ferro. Caldrà també veure si es concreten ubicacions que l’any passat van caure a última hora del programa, des de Caldea fins al Palau de Gel.