Ho avançàvem la setmana passada a compte de la prehistòria del nostre servei d'ordre que ha reconstruït Josep Giribet, i avui complim la promesa de posar-li cara a Paul Larrieu. Sí, home, el gendarme que el març del 1932 va ser nomenat instructor de la primera promoció –recordin que el cos s'havia creat per decret del Consell l'any anterior– i a qui el mateix Consell ja volia treure's de sobre al setembre. Larrieu no va començar amb bon peu, però va tenir l'habilitat de recol·locar-se com a secretari de la vegueria i es va enganxar a aquest lloc com una paparra. Tant, que va veure desfilar tres veguers –Samalens, Laumond i Lesmartres– i s'hi va quedar fins al juliol del 1943. No s'havien acabat d'entendre amb Lesmartres, un altre que va deixar un record nefast. Diu que el veguer li havia parat una trampa i abans que una patrulla de la Gestapo el capturés i l'empaquetés cap a Tolosa, va fugir a Espanya i amb habilitat marca de la casa es va reubicar com a delegat de la Creu Roja francesa amb la missió d'ajudar els conciutadans seus que arribaven a la ciutat en el marasme de la II Guerra Mundial. Un destí com a mínim pintoresc per a qui –ho veurem de seguida– havia perpetrat com a secretari de la vegueria un parell de sinistres episodis, amb fugitius jueus com a víctimes propiciatòries.
 
Però tot això ja ho sabíem. El que ens faltava, tornem-ho a dir, era posar-li cara a Larrieu. La notícia la va donar la setmana passada Giribet a les Jornades d'Història de Canillo, però el cert és que el mèrit és de Pau Chica, que s'hi va topar per casualitat mentre navegava pels fons procel·losos dels arxius nacionals polonesos per a Andorra a la II Guerra Mundial, la continuació del patracol que fa dos anys va consagrar a la Guerra Civil espanyola que veurà la llum a finals d'any. És un retrat datat el 1932, quan ja el tenim a Andorra, d'autor anònim però amb el crèdit de la Wide World Photo. Recordin que el col·leccionista Marc Pantebre en va cedir una sèrie coetània a l'Arxiu Nacional. El peu de foto diu lacònicament: "El senyor Larrieu cap de la policia andorrana". En realitat, i com explica Giribet, Larrieu només va exercir com a cap el 7 d'abril del 1933, en plena ressaca de la vaga de Fhasa i perquè el veguer adjunt, Joseph Carbonell –un càrrec creat ad hoc i que mai no va ser reconegut pel Consell– el va posar a dit al capdavant del cos "perquè no es fiava de la policia andorrana". Al síndic li va faltar temps per recordar als batlles que ni l'un ni l'altre tenien cap autoritat i que per tant Larrieu no podia exercir legítimament com a cap de res. Així va ser.

La pregunta òbvia –què hi fa Larrieu als arxius polonesos?– no té de moment resposta. El que sabem és que el setembre del 1944, amb la retirada alemanya, va tornar a Andorra amb la intenció de recuperar el càrrec de secretari que havia exercit fins a l'any anterior, i que va ser immediatament detingut per les noves autoritats franceses, traslladat a Perpinyà i jutjat per col·laboracionista. 

El més sorprenent de tot és que se'n va sortir sense cap condemna, i gràcies en bona part als testimonis favorables dels fugitius a qui havia ajudat durant l'etapa a Saragossa. I sorprèn perquè el que sabíem de la seva trajectòria a la vegueria posa els pèls de punta: d'una banda, l'infame episodi dels Rosenthal, matrimoni jueu –pare, mare i fill de curta edat– que havia anat a espetegar a l'hotel Pyrénnées de la capital. Primer no en va voler reconèixer els visats dels passaports, els va exigir que dipositessin a la vegueria els diners que duien a sobre i els va amenaçar amb la deportació. Davant d'aquesta perspectiva, Rosenthal va tallar-se les venes amb una fulla d'afaitar, les seves i les de la seva dona, però Larrieu no es va immutar, els va fer embenar els canells i els va facturar cap a Tolosa. Això va passar al despatx de Larrieu a la vegueria francesa el 4 de setembre del 1942, i ho recull amb pèls i senyals un informe redactat pel sotssecretari Savary, subordinat seu i testimoni segons ell de la infàmia, el 5 de febrer del 1945 i conservat als arxius departamentals de Nantes, exhumat per Roser Porta i Jorge Cebrián a Andorrans als camps de concentració nazis.

Però és que no és l'únic cas d'aquest estil que se li ha imputat. El contrabandista i passador Pierre Saint Laurens li dedica a les memòries de guerra, Contes de faits: souvenirs, temoignages, un esgarrifós capítol. Hi relata com en certa ocasió es va topar al refugi de fra Miquel una camioneta tancada d'on sortien uns inquietants gemecs: s'hi va acostar i s'hi va topar, diu, una "visió dantesca": una pila de jueus, vells i nens, que havien estat capturats, cal pensar que en territori andorrà, i a qui un tal Trouvé, esbirro de la vegueria, conduïa cap a la frontera per entregar-los als alemanys. Sempre segons Saint Laurens, Trouvé va tenir temps de telefonar a la vegueria, Larrieu es va presentar al cap del port i a punta de pistola va comminar Saint Laurens que ho deixés estar. I mai es va saber res més dels jueus.

I hi ha per acabar les acusacions que es van anar creuant Lesmartres i el mateix Larrieu mentre convivien –és un dir– a la vegueria, i on cadascú intenta deixar l'altre com un drap brut davant del prefecte. Lesmartres l'acusa de traficar, d'especular amb el canvi de divises, de cobrar comissions pels serveis de la vegueria i d'ocupar-ne il·legítimament un pis. Larrieu respon amb les tres expedicions de refugiats francesos –el 23 de novembre del 1942, el 16 de març i el 21 d'abril del 1943– que segons ell Lesmartres no va tenir manies a entregar als alemanys. Una parella de por. Al veguer, en fi, ja li coneixíem la cara. Gràcies a Chica, ara també n'hi podem posar al secretari Larrieu.