La coneixíem com a instigadora del premi Bagaleu però no com a autora. Com és possible que ens hagués passat desapercebuda fins ara?
Potser perquè m’he mogut sempre en un sector molt específic, que és la literatura fantàstica. He publicat en antologies (Extraordinàries, Tàndems fantàstics, Barcelona 2059) i revistes de gènere (Branca), i si no hi tens alguna afinitat et pot passar per alt.

El gènere fantàstic és molt ampli. Concreti.
És que en toco quasi totes les tecles. I el llibre és un bon mostrari, des del fantàstic més clàssic estil Cortázar, per exemple Embastada i en certa manera Res més que fum d’espelma, passant pel conte de fades (El llindar, sobre unes nenes perdudes en un bosc i que troben una casa on viu una senyora gran), la fantasia fosca (Sang de la meva sang, més gòtic, la història d’un postpart amb vampirs inclosos), el terror (El Dia dels Angelitos, inspirada en el Día de Muertos mexicà i amb cameo de la Llorona).


L’editor, David Gálvez, parla de folk horror, subgènere sensacional i que entre nosaltres han cultivat Sergi Mas, Eva Arasa i Iago Andreu.
La Cucafera, potser. Hi ha qui l’ha emparentat, per a orgull meu, amb La nueva carne, de Cronenberg. Agafo una llegenda tradicional del Pirineu amb elements de canvi climàtic, i la reinterpreto: una mare i la seva filla que s’han refugiat en un poblet de muntanya per fugir de la pandèmia. Creuen que hi estan segures però apareix una plaga de processionària als boscos del voltant. La nena sent el crit de les erugues i...

...i freni. També hi toca el pal weird.
A Ada o l’origen de les flors, potser, enquadrable en la ciència-ficció més clàssica perquè passa en un futur tecnològic. El punt weird el posa la hibridació entre un ésser humà i un arbre. O a Luminescència, una persona es rencarna en un calamar gegant de les profunditats, en realitat és una història d’amor. Hi ha també contes simbòlics, com El mecanisme del carrilló... 

D’on surten, aquestes històries?
Moltes van ser concebudes o escrites quan les meves filles –en tinc dues– eren petittes. Al final bevia del que vivia, per això hi toco molt la maternitat i hi ha habitualment un rerefons de fades, que era el que explicava a les meves filles. No eren aquests contes, però sí que tenia al cap fades, sirenes, bruixes...

Quins altres temes toca, a part de la maternitat?
La transformació és l’altra dèria que apareix de forma recurrent. La transformació d’una persona en una altra cosa. De fet, els protagonistes de tots els relats són femenins, excepte  Herois. El canvi climàtic també m’amoïna (Herois, Ada o l’origen de les flors), molta identitat femenina, que és ser dona, què és ser mare, què és estimar, molta pèrdua, hi surt molt el mar, d’aquí les sirenes, Cadaqués, que és el meu locus amoenus...

Diria que és una maternitat viscuda de forma més aviat dramàtica.
Per a mi va ser una època molt intensa, amb moltes contradiccions i clarobscurs. La part més alegre ja la vivia en el dia a dia i d’una forma més oberta, era més fàcil parlar-ne. La més fosca, allò que no tens permís de dir, de fet ni tan sols de pensar, és la que surt en aquestes històries, de forma distorsionada. Per exemple, Sang de la meva sang està inspirat en el postpart de la meva primera filla. Vaig tenir depressió postpart amb totes dues, em vaig quedar tancada a casa, van ser experiències molt intenses que les he tret per aquí. També he de dir que vam descartar un parell de relats que eren d’humor i que potser s’allunyaven del to i de l’atmosfera de la resta. El més alegre que ha quedat és Com estimar-te, Mar, un relat eròtic amb molta vida i molta llum.

Què és l’important en un relat?
El que menys, la trama i els personatges, que solen ser més esquemàtics que en la novel·la. Tant quan n’escric com quan en llegeixo el que busco en un conte és un llenguatge molt ben treballat, molt precís, perquè el relat és un mecanisme de rellotgeria, intensitat, i allò que deia Poe, que tot en el relat ha d’estar en funció de l’efecte que l’autor vol suscitar en el lector, i el que no estigui al servei d’aquesta fletxa, sobra. 

Mai ha tocat gèneres més realistes?
El 90% del que llegeixo i del que escric és fantàstic. Però per a mi té a veure amb la manera com veus i com vius el teu món. El fantàstic és una manera d’estar al món. La realitat té molts punts de fuga que no sempre són realistes, paradoxalment. La mirada sempre se me’n va cap al que deia Éluard: “Hi ha altres mons, però estan en aquest”. 


El relat és necessàriament el preàmbul de la novel·la?
M’hi sento còmoda i s’avé molt a com tinc estructurada la meva vida. La novel·la requereix una continuïtat i una perseverança de què no sempre puc disposar. Podria dedicar-me tota la vida a escriure relats i no m’importaria. Però és un gènere amb poca sortida editorial, per això estic molt agraïda a Medusa, i això sembla que et porti a escriure en algun moment una novel·la. D’altra banda, és un repte que et posa a prova com a autora i a mi m’agrada explorar els límits, com crec que queda clar als contes de Matermorfosis. 

El seu cànon fantàstic?
Mariana Enríquez, Samantha Schweblin, Roser Cabré-Verdell i Elisenda Solsona, d’una banda, i també, entre nosaltres, Teresa Colom i Eva Arasa, estupendes contistes.

Que siguin tot dones és casualitat?
Sí i no. Jo busco llegir dones, perquè moltes vegades els temes que m’interessen són elles les que els exploren, i també per una qüestió d’identitat: quan vaig començar a escriure m’adonava que la major part de la literatura que havia llegit fins aleshores era obra d’homes, i moltes vegades no m’hi sentia reflectida. Per això vaig fer l’esforç de buscar autores.

Creu que hi ha temes que són específicament femenins?
Sí, és clar, la maternitat, la identitat femenina són essencialment cosa de dones. És un clixé, és clar, perquè hi ha moltes dones que no escriuen sobre això i hi ha homes que sí que ho fan. De fet, a l’últim premi Bagaleu el jurat estava convençut que les dues obres guanyadores, presentades de forma anònima, eren obra de dues autores, i va resultar que eren dos homes. 

Ha assistit a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu i ha fet un màster de creació literària. Es pot aprendre a escriure?
Per a mi ha sigut fonamental i crec que a tothom que vol escriure li aniria molt bé. En el meu cas concret, soc a més una persona molt acadèmica, i quan em vaig posar a escriure em vaig adonar que em faltaven eines perquè no havia tingut cap formació literària, m’havia format com a psicòloga. Així va ser com vaig aprendre l’ofici.