“Quan algú et digui que llegir és un substitutiu de la vida, que no t’enredin: llegir és viure dues vegades. La teva vida i la que et proposa l’autor.” Quina gran veritat i que oportuna en temps de pandèmia quan, passada l’estupefacció inicial, vam (re)descobrir en la lectura el millor dels bàlsams i un dels escassos vincles que ens remetia a la vida abans de la Covid. El mateix val per a l’escriptura, perquè no ha sigut ni molt menys un any literàriament perdut. Sense arribar a l’exuberància de les últimes temporades prepandèmiques, el curs ens deixa una sorprenent collita que toca tots els gèneres, que com és habitual té en la ficció la punta de llança i que combina de forma molt saludable les plomes reconsagrades amb els debutants.

Comencem per tant amb la novel·la, que té un grapat de bones, excel·lents notícies: el pedigrí el posa Albert Villaró amb La companyia nòrdica, un híbrid de novel·la històrica, policíaca i fantàstica que explora i descobreix amb regust inequívocament pirinenc la primera carlinada, fins ara sorprenentment oblidada en la literatura catalana. Una altra notícia que depara aquest Sant Jordi és el retorn d’Iñaki Rubio amb Bestiari pirinenc, recull de relats que com és habitual en la seva obra estan estretament imbricats (Rubio és el Carver lauredià) i que exploren la relació pelet esquizofrènica que tenim amb el passat personal i també amb el col·lectiu. Una proposta que és cosina germana de la d’Albert Ginestà a Un mar de secrets, construïda també de forma calidoscòpica a partir dels personatges que es van creuant en la vida de Bashir, el protagonista, cadascun amb el seu secret al sarró. I podríem parlar també aquí de Carrer del bosc, mena de dietari del confinament que firma David Gálvez, i que com tota l’obra del lauredià, té un peu en l’autoficció i l’altre en la metaliteratura. La notícia més inesperada probablement sigui, però, l’aparició de dues noves veus. Una és la de Cristina Canut, que s’estrena amb La veu d’un perfum, una novel·la a contracorrent, que fuig del gènere i que aposta obertament per la introspecció a partir de la relació entre el protagonista, un pianista cec, i la noia a qui contracta perquè li faci literalment de lectora. L’altra és la de Domènec Farran, que com Canut va domesticar la ploma a l’escola d’escriptura de l’Ateneu i que s’estrena amb Gran és la negra nit, un altre drama familiar a compte d’una dona que perd espòs i fills en un atemptat yihadista. No abandonem la posella de la ficció sense recordar la traducció al català de La pífia, el thriller internacional  de Greg Coonen, i la reedició de Borís I, rei d’Andorra, amb què el traspassat Antoni Morell ens va fer entrar de pet als manuals de literatura.

Consignem també aquí Entre l’infern i la glòria, el biopic de mossèn Cinto Verdaguer amb què Àlvar Valls s’ha endut l’últim Amat-Piniella, i Scrap mortal, el segon cas del comissari Cerni Llop que Ludmilla Lacueva va publicar just abans de la pandèmia i que mereix, a dreta llei, una segona oportunitat. 

Pel que fa a la poesia, una sola i estupenda novetat: Les oliveres i altres paisatges perduts, el debut llargament esperat d’Eva Arasa i un viatge personalíssim al paradís de la infància, l’única pàtria possible d’un home decent (i d’una dona, naturalment), que per a l’autora es troba cap a la banda de Santa Bàrbara del Montsià. I és aquest el lloc per a Poètica de la imatge, inclassificable llibre pòstum que recull les fotografies i els textos de l’última exposició del traspassat Pep Aguareles, amb una instal·lació sonora ad hoc de Lluís Casahuga recollida en CD.

Però com és habitual, el gènere més pròdig ha sigut l’assaig, amb menció  especial per als volums de records d’Aurora Casadevall (Quaranta-tres anys a la sanitat d’Andorra), de Denisa Font (Canillo: les meves memòries) i naturalment d’Òscar Ribas (Memòries), on assistim des de primera fila als anys de formació i de plenitud de qui ha estat sens dubte, l’estadista més important del segle XX andosí al costat de Francesc Cairat. 

No han faltat les monografies històriques, filó habitual (La Cerdanya de 1603, de Joan Trigall; Cerdans i alturgellencs als camps nazis, de Pau Chica; Carlemany i Andorra, d’Oliver Vergés), amb una incursió etnogràfica (Cal Rafeló, l’antiga fàbrica Reig, d’Isabel de la Parte i Albert Moncusí), i no ho deixarem estar sense dues estupendes rareses: Un tomb per Andorra, injecció d’andorranitat en una dotzena de píndoles cuinades amb el talent habitual de Pere Moles Aristot, i Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i Andorra, el compendi més complet sobre petròglifs pirinencs que firmen a quatre mans Jordi Casamajor i el mateix Gálvez.