Amb les escasses oportunitats que tenim els últims temps d’assistir a un espectacle de ballet, no diguem ja de contemporània, qualsevol es perdia ahir el debut de la mataronina Maria Rovira en terra andosina, i per descomptat al ClàssicAnd. Compareixia amb Odissea i, què volen que els digui, a aquestes altures la metàfora d’Ulisses, el viatge i que has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences comença potser a estar una mica suada. Però per un plat de dansa que ens podem dur al pap, no ens anàvem a posar llepafils.
Així que cap a la vela transparent del Parc Central, aquesta estupenda ocurrència de Joan Anton Rechi que repetirà en les pròximes edicions, s’hi poden jugar un peix. Hi havíem vist òpera, hi havíem vist simfònica i només faltava veure-hi dansa. Doncs ja ho hem vist. Conclusió? L’invent funciona, i veure com el dia s’apaga al Parc Central mentre a l’escenari deambulen els ballarins és un espectacle doble. I disculpin que insisteixi en el verb deambular: “Caminar amunt i avall, sense tenir un destí determinat.”
Odissea, doncs. Sàpiguen que aquesta coproducció del Mercat de les Flors barceloní i dels madrilenys Teatros del Canal es va estrenar el 2022. Per tant, encara amb els ecos de la pandèmia i en un moment en què seguia vigent aquell optimisme pelet estrafet i pelet ortopèdic que es traduïa en mantres banals de l’estil “entre tots ho superarem”, “no deixarem ningú enrere”, “en sortirem millors” i bla, bla, bla.
El punt de partida d’Odissea és obvi: el que importa és el camí, no la meta, saber-se aixecar a cada ensopegada, anar endavant, sempre endavant. Això ho tradueix la coreògrafa catalana en una peça amb nou episodis o capítols, nou, símbol de plenitud. Però per arribar-hi cal passar abans per un seguit d’estats diguem-ne gasosos: alegria, dolor, por, amor. Els vuit ballarins de Crea Dance juguen amb l’estupenda música escrita per Eduard Iniesta, que toca a cada escena una tecla emocional i que combina amb mà mestra moments hipnòtics, tribals i sincopats, amb altres d’eminentment melòdics, per endinsar-se de sobte en un univers frenètic i industrial. També ho és, estupenda, l’escenografia, inexistent o, millor dit, reduïda a la pantalla gegant on es projecten visions enigmàtiques que evoquen a la vegada els videoarts de Bill Viola i l’escena del monòlit de 2001. Un misteri.
Tots vuit ballarins flueixen durant tot l’espectacle com un sol cos, i no és fàcil, perquè Odissea és una proposta físicament exigent, amb un llenguatge contemporani, sí, però afortunadament no extravagant ni capritxós ni críptic. Més que entendre què ens vol dir, ho sentim, i no és difícil captar-hi reminiscències vagament folklòriques: recordin que durant uns anys Rovira va dirigir el Ballet d’Antioquia, a Medellín. Hi haurà, segur, a qui li semblarà un sacrilegi. Nosaltres ho celebrem.
El viatge, en fi. Odisseu, la mar blava d’Empúries i uns versos que em martellegen aquests dies el cervell, potser perquè els vaig descobrir en un article de Joan de Sagarra, esnif: “Les altes nits en alta mar, com ara/ la que fa ara, oi que són altes, mare,/ les altes nits en alta mar?”
