Les altres ‘postals’ de Martí i Pol

El crític Pere Ballart reivindica ‘Set poemes d’Andorra’, recull quasi clandestí, amb motiu de la pròxima reedició d’‘Andorra’ a Anem.

Hi va haver un temps, no fa tant i el lector potser ho recorda, que Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-Vic, 2003) va ser el més pròxim a un poeta nacional que ha tingut la literatura catalana contemporània. Fins i tot se’l va arribar a postular per al premi Nobel, iniciativa que es va quedar al calaix de les bones intencions i en què va tenir un cert paper Antoni Morell. El cas és que va ser traspassar i accedir automàticament als llimbs de la literatura, i avui són quatre gats els que llegeixen el que va ser el poeta català més citat (i més venut) de l’últim terç del segle XX. La Fundació que du el seu nom i que vetlla pel seu llegat n’ha anat reeditant els poemaris, i Anem s’ha afegit en aquesta feliç aventura exhumant Postals i altres poemes, avui descatalogat i que Serra Airosa, de nou amb Morell al darrere, va publicar el 1983.

Ho explicàvem aquí mateix quinze dies enrere. I si avui hi tornem és perquè la reedició de les Postals podria ser també –de moment, només podria– l’ocasió per exhumar-ne el germà petit, Set poemes d’Andorra, molt menys coneguts i que el lector no especialitzat corre el risc de confondre amb (o a incloure entre) els que conclouen les Postals. Els editors d’Anem, Josep Dallerès i Oliver Vergés, rumien afegir aquests Set poemes a l’edició de les Postals que veurà la llum a la tardor.

Ja ho veurem, però és l’ocasió ideal per recuperar, rellegir i reivindicar un poemari gairebé clandestí. Com a volum independent el va publicar el 1988 la galeria Joan de Serrallonga de Barcelona, i acompanyava una sèrie d’aiguaforts conceptuals de la pintora catalana Maria Assumpció Raventós. Es tracta, però, d’una edició limitada, per no dir limitadíssima, amb una tirada de 198 exemplars. Sembla que mig centenar –els numerats de l’I al L– els va adquirir el Consell General  amb la intenció d’utilitzar-los com a obsequi institucional. Si és així, diu la bibliotecària Júlia Fernández, se’ls va perdre ràpidament la pista i avui no se’n conserva cap exemplar ni a la Nacional. Per consultar-lo, l’opció més a l’abast és el bibliògraf Casi Arajol, que no falla mai. Posteriorment, la revista Reduccions també els va publicar –avui es pot consultar en format digital– i figuren, és clar, a les Obres Completes. Però enlloc més. 

El mateix Martí i Pol explica l’origen del poemari en un brevíssim proemi: “Aquests Set poemes d’Andorra els vaig escriure entre el maig i el juliol del 1986. Formen part d’un llibre en el qual vull intentar reflectir les sensacions íntimes que he experimentat passejant per les Valls junt amb la meva dona, durant els sovintejats viatges que hi hem fet aquests últims anys. El llibre, de moment, no ha passat de ser un projecte que tard o d’hora espero arrodonir. Per això he intentat de bona gana aprofitar l’ocasió que se m’ha presentat d’editar els únics set poemes que vaig escriure. Amb aquest llibre vull retre el meu sincer i emocionat homenatge a la terra i els homes que sempre m’han acollit amb cordialitat i simpatia. Vull testimoniar el meu afecte a les set parròquies del Principat, a tot Andorra, que estimo profundament com la meva segona pàtria”.

Vagi per endavant, com diu el crític Pere Ballart, que “no som certament davant d’un cim de la producció martipoliana, però no es pot sinó felicitar la iniciativa que pretén donar una nova oportunitat a una poesia que vol sempre emparar-nos en una emoció senzillament i honestament expressada”. Són set poemes, en fi, als antípodes “de les meditacions discursives i minuciosament realistes d’Andorra”. Al contrari, diu Ballart, “tendeixen a una concisió que els acosta sovint a la lírica oriental. Aquí l’absoluta protagonista és la natura, i l’actitud poètica és la d’una admiració conscient de la pròpia petitesa i temporalitat humanes, i sobretot de la distància que dona el fet de saber-se de pas”. Martí i Pol pinta estampes que com insinua Ballart són conceptualment germanes dels haikus i que li serveixen per evocar un paisatge, una muntanya, que semblen el revers de les Postals: ho fa a Llacs de Tristaina, a Arcalís, a Pal, a Arinsal, a Vall d’Incles i també a Coll de la Botella, que per Ballart resumeix el “tarannà” del que anomena “aquesta petita suite”: “No moure’s d’aquest lloc seria temptar els déus,/ però res no impedeix que l’home, embadalit,/ tanqui els ulls i hi retorni”. Segons el crític, “la bellesa solitària de les altures andorranes esdevé més un estimulant paisatge recordat que no pas un indret real, immediat i viscut”.

Set poemes guarda encara algun secret. Diu el mateix poeta al poemari que formen part d’un “projecte que tard o d’hora espero arrodonir”. Ho va arribar a fer? El mateix Ballart adverteix que el poemari del 1988 “va ser augmentat més tard amb dos poemes segons l’autor ‘afegits per a una guia d’Andorra’”. Quina? Mentre Dallerès i Verges batallen pels drets de Set poemes, potser valdria la pena buscar els que havien d’“arrodonir” el projecte (si és que existeixen) i els dos que sí que va publicar en format tan prosaic, fonedís i efímer com una guia més o menys turística.