El BiciLab repassa la història de la bicicleta en tretze invents, alguns d’ells revolucionaris, altres dignes del TBO, des del 1817 fins a l’actualitat.

Aquesta estupenda i rodada història arrenca dos segles enrere i a 12.000 quilòmetres de distància. Exactament, el 10 d’abril del 1815 amb l’erupció del volcà Tambora, a l’actual arxipèlag indonesi, que va expulsar tanta cendra a l’atmosfera que el 1816 va passar a la història com l’Any Sense Estiu, bona part de les collites es van perdre i l’hemisferi nord, Europa inclosa, les va passar negres. La catàstrofe va deixar rastre en l’art –pensin en els cels de vermell apocalíptic de Turner–, també en  la literatura –Mary Shelley va escriure Frankenstein mentre ella i la seva colla estaven reclosos a Villa Diodati per culpa de l’hivern volcànic (i això que era estiu) i lord Byron va proposar un repte: a veure qui escrivia el relat més terrorífic: a Mary li va anar de poc que no guanyés Polidori amb El vampir– i no ens descuidem de l’efecte col·lateral més sensacional del volcà: la bicicleta. 

Resulta que l’Any Sense Estiu va afectar especialment les cavalcadures, rucs i cavalls es van quedar sense farratge i calia buscar un sistema de transport alternatiu a l’animal. I així és com un alemany visionari, Karl von Drais, va aprofitar la conjuntura per comercialitzar la laufsmachien, o màquina de córrer, una bicicleta –la primera, si prescindim dels prototips dissenyats per Lleonard– sense pedals ni molt menys cadena i que impulsava a cop de peu el mateix pilot: un correpasillos en versió adulta vaja.

Ho explica amb legítim entusiasme Edu Tarrés, el cap del BicicLab, en els primers compassos de  Eureka! Creacions inversemblants sobre rodes, la tercera exposició temporal de l’equipament, des d’avui i fins al 16 de juny: un periple per tretze invents singulars, alguns d’ells revolucionaris –la mateixa laufsmachine, que ha passat a la història amb el nom de draisina, en honor del seu inventor– i d’altres que semblen directament sortits d’aquella estupenda secció, Los grandes inventos del TBO, que firmava el fabulós professor Franz De Copenhaguen. Tots, il·lustrats amb un model real procedents dels fons de la col·lecció Riberaygua que mai fins ara s’havia exposat en públic. D’aquests últims –dels invents del TBO, entenguem-nos– n’hi ha uns quants, però ens fixarem especialment en un artefacte absolutament sideral que hauria firmat el mateix Sabatés: el model rep el fabulós nom de Moulin à vent, és un prototip francès del 1885 i, atenció, l’enginyer que la va idear va substituir els pedals per una mena d’hèlix, tènicament dos rotors de pala a la part davantera. No queda clar si aquella andròmina va arribar mai a circular. 

Però el més disruptiu dels invents que van proliferar al voltant de la primitiva draisina van ser sens dubte els pedals, que tenen pare conegut i data de naixement: van ser el 1869 i  Pierre Michaux, ferrer d’ofici i inventor de la pedivelle –literalment, manovelles de peu– instal·lats a la roda del davant i que permetien impulsar la bicicleta sense posar –oh, miracle– els peus a terra. No ho era encara, perquè li faltava mudar la roda motriu del davant al darrere, també la cadena i detalls menors com els radis de filferro (Eugène Meyer, 1869) i els pneumàtics amb cambra d’aire (John B. Dunlop, 1889), però ja semblava la nostra bicicleta.

Avui costa d’imaginar, però hi va haver un moment, més aviat llarg, entre el 1890 i el 1920, que va semblar que s’imposaria un sistema de pedaleig vertical similar, diu Tarrés, al de les màquines de cosir tradicionals en lloc del circular. Va ser gràcies a la Levocyclette, que incorporava a més un canvi amb deu velocitats que s’activava per l’empunyadura. Durant un parell de decennis va constituir l’avantguarda tecnològica en matèria de dues rodes. Però va acabar cedint davant del pedaleig circular. Com també van acabar desapareixent, pura selecció natural, la roda alta, tan ràpida com perillosa, i el cardant, que semblava cridat a més altes fites però que va caure derrotat per la cadena. Ja que hi són, no es perdin la Especial de la casa Faisal, una mena d’ou o bicicleta horitzontal amb carcassa de fibra de vidre que el 1955 va batre el rècord de velocitat llançada i una evolució de la qual va batre de nou el rècord el 2016: 142 quilòmetres hora, encara avui vigent. En bici, s’ho imaginen!? Tampoc la Rebel 3 de Giant que Ferran Aguilar va adaptar el 2013 amb un embut i una palanca perquè el seu fill David, Hand Solo, pogués fardar en bici com un adolescent qualsevol.

Eureka!, en fi, es completa amb un programa paral·lel de conferències (Els orígens de la bicicleta, Xavi Prats, 27 de gener, i La multidireccionalitat de la bicicleta, David Murias, 1 de juny), taller de bicicleta robòtica (2 de març i 4 de maig), i club de lectura amb Frankenstein (Elena Aranda, 6 d’abril).

Per acabar, el cònsol de la capital, Sergi González, ha avançat un pla estratègic per fer que al BiciLab “hi passin coses” i potenciar-lo perquè guanyi visitants, tant entre els veïns de la parròquia com entre els turistes.