La cosa sona a ciència ficció en un racó de món com el nostre, on els portals web de les institucions (diguem-ne) culturals són plistocènics i on la interactivitat era absolutament desconeguda fins que (fa com qui diu quinze dies) vam descobrir Google Business View. Mirin, si no: un mapa intercatiu d’Andorra que vagi mostrant segons avancem o retrocedim en el temps -i això ho farem gràcies a una barra temporal- els llocs relacionats amb una de les nostres bruixes. Un exemple: la pobra Joana Call, àlies la Sucarranya d’Engordany, acusada d’enveriar uns veïns i jutjada entre el 20 i el 27 de juny del 1471: va confessar haver-li besat el cul al dimoni, “fent-li homenatge i renegant de Nostre Senyor”.

Ella i una Esclamonda Aymar i la Tarada (!), totes dues també d’Engordany. És l’eficàcia provada del tribunal de corts del Cinc-Cents: si no cantaves, els batlles et convidaven a fer-ho lligant-te les mans per l’esquena, passant-te una corda pels canells i pujant-te amb una corriola de manera que quedessis supès en l’aire. És el suplici de l’estrep de corda o estrepada. En fi, que la Sucarranya -i ara veuran per què li hem dit pobra- va ser presumiblement lligada a un cavall i esquarterada de viu en viu, si hem de fer cas a la truculenta vinyeta que l’escribà de torn es va entretenir a dibuixar a l’últim foli del procés, que es conserva al fons del Tribunal de Cirts dipositat a l’Arxiu Nacional, i que tenen aquí al costat.

Quan a finals del 2017 el projecte que prepara l’historiador Pau Castell (Tremp, 1984) i amb què s’ha endut l’última beca Cebrià Baraut d’investigació històrica que convoca l’Arxiu entri en funcionament, passarem amb la barra temporal pels anys 70 del segle XV i sobre Escaldes apareixerà el nom de la pobra Sucarrana; punxarem i se’ns desplegarà la informació bàsica sobre el cas: l’acusació, la condemna i el lloc de l’execució. Això, amb totes les bruixes que Castell ha censat fins ara -mig centenar llarg, entre la primera que té documentada, Caterina Yvona d’Escaldes, cap al 1430, i Joana Tomasa del Tarter, el 1593- i les que hi afegirà en una segona immersió a l’arxiu del Tribunal de Corts i de les Set Claus, a més de sumar-hi les que Robert Pastor va localitzar al segle XVII. La xifra es pot disparar, augura l’historiador, fins al centenar de fetilleres. I si fins aquí la cosa -com veuen- promet, per espectacular i per inèdita a casa nostra, encara ho serà més si prospera la idea que el mapa sigui accessible no només per Internet i en obert, sinó també a través de dispositius mòbils, “i pensant ja en el turisme cultural”, diu. Això serà, però, en una segona fase. De moment, l’any que ve s’acabarà de fer el buidatge dels arxius i es posarà en marxa la plataforma, i els primers mesos del 2017 es farà un prellançament per polir els errors. L’objectiu, ja s’ha dit, és que el projecte deixi de ser això, un projecte, i estigui operatiu a l’últim trimestre del 2017.

Castell no ha inventat res, diu. Ell mateix col·labora en una iniciativa similar que sota el nom de Claustra proposa un passeig virtual pels monestris femenins medievals de la Península Ibèrica i d’Itàlia. El nostre, però, en serà una versió millorada i ampliada. També li ha posat nom, Per purgar les Valls de tan pèssimes dones, que és un fragment de la fórmula -“Perquè serveixi de càstig a elles, exemple per als altres i per purgar les Valls...- que acostumen a incloure les sentències dels processos per bruixeria de la segona meitat del segle XV. Castell en va fer una primera aproximació per a la seva tesi doctoral, Origen i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya: segles XV-XVI. Per cert: la poden cosultar en línia a www.tdx.cat. Sensacional.

D’aquí procedeixen el mig centenar de sortílegues -un altre dels noms pels quals se les coneixia- que ha localitzat a l’Arxiu i que constitueixen la base del projecte. Hi torna perquè, diu, les nostres bruixes són les millor documentades de l’arc que s’estén entre els Pirineus, el Llenguadoc i els Alps, on al segle XV apareixen els primers processos per bruixeria: “Aquest fenomen és a Andorra molt precoç, molt intens i de llarga durada, i a més està excepcionalment ben documentat. En altres valles veïnes es va repetir un patró similar, però no se n’han conservat els processos. Per això els arxius andorrans ens poden aportar molta llum per entendre quan i per què comença el fenomen de la cacera de bruixes, i com evoluciona al llarg dels tres segles següents”.