A finals del segle XIX, i amb una trajectòria de set segles a les espatlles, la catedral de la Seu d’Urgell havia anat acumulant reformes, estructures i elements nous sobre els seus paraments que li atorgaven un aspecte essencialment diferent de l’originari de finals del segle XII, quan finalitzà l’obra romànica. I quin era aquest aspecte medieval? Doncs no en tenim ni idea. No resten imatges –que evidentment no podien ser fotogràfiques– ni cap relat que aporti una descripció. La qüestió és que a la vigília de 1900 aquesta catedral tenia un aspecte dur, massís, poc amable, amb traces de diverses intervencions sobre els seus murs que ocultaven l’obra medieval. Era un gran casalot que amagava, sota una coberta contundent de doble vessant, la seva originària distribució basilical, amb una nau central més alta que les dues laterals, només intuïda per la diferència d’alçades dels espais interns. I parlant de l’interior, el temple en aquells moments estava totalment abillat amb el seu mobiliari litúrgic, reixes, cadires del cor, imatges, làmpades i retaules. Molt poc a veure amb l’austeritat del temple actual.
Una cosa anomenada romànic
Passada la ratlla de 1900, quan el concepte de romànic començava a sonar per aquestes valls pirinenques, introduït per uns erudits del Cap i Casal que l’havien repescat, al seu torn, dels erudits francesos i que l’estaven elevant a la categoria d’art nacional català, el gran casalot catedralici de la Seu va començar a ser objecte de lloança i d’una voluntat de retornar-lo a la seva puresa medieval. El primer projecte en aquest sentit fou el de l’arquitecte Pascual Sanz Barrera, valencià, que presentà una Monografía y restauración de la Catedral de La Seo de Urgel l’any 1906, acompanyada d’una sèrie de plànols i alçats de gran format, actualment repartits entre l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, l’Espai Ermengol i la casa d’un col·leccionista portuguès, en la qual proposava eliminar els afegits posteriors a l’edat mitjana i «acabar» la catedral. Evidentment, s’havia de tractar d’un acabat creatiu, molt en consonància amb les teories de la restauració de l’època, perquè ja ens podem imaginar que si no sabem com era la catedral a l’edat mitjana, menys sabrem encara com pretenien culminar l’obra del conjunt, interrompuda en la seva fase romànica pel saqueig de les tropes del comte de Foix l’any 1196.
El projecte de Sanz Barrera no va tirar endavant. De fet, no era fruit de cap encàrrec, sinó un exercici teòric que presentà en un concurs d’on sortí amb la medalla de plata. Però a partir de 1915 un nou arquitecte estava treballant en un nou projecte que, en aquest cas, sí que anava coordinat amb les intencions del bisbe d’Urgell, Joan Benlloch en aquest cas. Es tractava de Josep Puig i Cadafalch, arquitecte, polític i expert en romànic que, imbuït per unes teories de base més arqueològica al voltant de la restauració dels edificis antics, plantejà un nou projecte per a la catedral de la Seu d’Urgell que renunciava a acabar res i ho limitava, només, a retornar la catedral a la seva puresa medieval. Darrere d’aquesta fórmula tan simple en aparença hi havia la gran dificultat de discernir què era medieval i què no ho era, i també calia contemplar la restitució d’algunes parts que havien desaparegut definitivament. El projecte de Puig i Cadafalch començà a executar-se l’any 1920, amb la intervenció del Servei de Restauració i Catalogació de Monuments de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta entitat, que agrupava les quatre províncies catalanes era presidida en aquell moment pel mateix Puig i Cadafalch; què podia sortir malament? La qüestió econòmica, però, no estava ben resolta. Fou el moment de la venda de gran part del patrimoni mobiliari de l’interior de la catedral. Amb aquesta operació, avalada per la Mancomunitat, s’obtingueren els recursos necessaris per assumir aquestes obres de restauració.
Restaurar o eliminar?
La primera fase se centrà en el buidatge de l’interior del temple i la substitució del cadirat gòtic del cor –que actualment està muntat en part al menjador de la mansió Hearst de Califòrnia– per l’actual cadirat d’estil neoromànic i per un baldaquí que cremà al principi de la Guerra Civil. Les obres s’esllanguiren fins a aturar-se totalment durant la Guerra, i no es reprengueren fins a 1952, amb una segona fase que consistí principalment en l’eliminació de les barbacanes i els sobrealçats de la façana principal, descobrint el seu perfil original i la petita torre del campanaret, que esdevindria un dels elements més característics del conjunt catedralici amb els seus merlets de fantasia, gentilesa del director de l’obra, l’arquitecte madrileny Alejandro Ferrant, que es va mantenir fidel a la idea de Puig i Cadafalch, amb l’excepció del campanaret, descartat en el projecte inicial. Finalment, l’any 1967 s’encetà una darrera fase restauradora a càrrec de l’arquitecte Francisco Pons Sorolla, net del cèlebre pintor valencià, que va emprendre la restauració de la resta amb el desmuntatge de tots els afegits que restaven sobre les naus laterals i la capçalera que atorgà al conjunt el seu aspecte actual.
Aquest nou aspecte que anava prenent la catedral no despertava unanimitat a la Seu. Sense anar més lluny, el bisbe Ramon Iglesias Navarri no n’acabà d’estar mai del tot convençut. I no pas per motius estètics, sinó més aviat pràctics. La pèrdua de tots aquells afegits va privar al temple dels espais que l’aïllaven dels rigors del clima i, com a conseqüència, els hiverns s’hi van començar a notar més freds. Sembla que el bisbe Iglesias sempre més es va plànyer d’haver tret les bufandes que abrigaven la catedral i, finalment, va caldre rascar-se la butxaca per escalfar aquell gran edifici amb un nou sistema de calefacció.