David Mas radiografia els habitatges dels segles XVI i XVII: se’n conserven una dotzena de més o menys intactes.

Com vivien els nostres rebesavis, posem que entre els segles XVI i XVII? Difícil d’imaginar-s’ho perquè segons els comptes de David Mas –aquí en funcions d’etnòleg, i en una investigació inèdita que va presentar al recent Congrés d’Història dels Pirineus– amb prou feines s’han conservat al nostre racó de món una dotzena de cases d’aquesta època. I algunes d’elles, bastant potinejades. De fet, les que han mantingut més fidelment l’estructura original són la Casa Blanca de Segudet, referenciada ja al segle XIV; la Casa de la Vall, construïda el 1580 –ja saben: va ser Casa Busquets fins que al 1702 va ser adquirida pel Consell General–, i cal Pal de la Cortinada, que sabem que ja existia com a mínim al 1435. N’hi havia una quarta –cal Solana, al Pui de la capital– que era segons Mas “exemple paradigmàtic” del model constructiu dels segles XVI i XVII. Doncs bé: als anys 80 va anar a terra. Som així, i mira que ens estimem el nostre país.

Com eren, en fi, per dintre i també per fora aquests edificis plistocènics? D’entrada, per casa hi hem d’entendre un conjunt de construccions que inclouen la casa pròpiament dita i també els annexos –era, mallador, colomer i en ocasions fins i tot una capella– organitzats al voltant d’un pati tancat. Era, diu Mas, una estructura més pròpia d’un mas que no d’una casa urbana. I com s’intueix, estem parlant de famílies d’una certa posició econòmica, que es dedicaven principalment a l’agricultura i la ramaderia. La ubicació ideal era en un vessant assolellat, diu, pròxim als horts, amb una font d’aigua a la vora i –com dicta el sentit comú– lluny de les zones potencialment inundables o que havien estat batudes per allaus. I com més autosuficients, millor: per això, a més de corrals i galliners hi pot haver forn, molí, una mena de rudimentari taller de fusta. A banda de l’era –similar a la borda de muntanya, diu Mas, amb planta baixa destinada al bestiar i pis superior per al farratge– i del colomer, on es criaven aquestes bestioles per al consum d’ous i de carn, i dels quals s’aprofitaven els excrements –la colomassa– com a adob, però que de passada tenien una gens menyspreable funció social: un colomer, diu, “constituïa un element de prestigi que indicava l’estatus de la casa”. Ja que eren pagesos grassos, que es notés.

La casa de veritat acostumava a tenir tres plantes: planta baixa, pis i cap de casa. Sense golfes: sota la coberta no hi havia cap espai no habitat; queia directament sobre el cap de casa. Una paret mestra dividia de dalt a baixa tot l’edifici en dues parts –o crugies, per dir-ho amb propietat. Una d’aquestes arts es deixava diàfana, i l’altra se subdividia amb envans de pedra. La distribució, diu Mas, era la mateixa a tots els pisos. A la planta baixa, l’espai diàfan feia de vestíbul i de magatzem, i l’altre, de celler de vi i de carn. Les corts del bestiar, ja ho hem vist, acostumaven a ubicar-se a l’era. Al primer pis hi havia el soler, que ocupava una de les crugies i que era l’habitació principal de la casa... al mateix temps que la menys utilitzada: com a menjador en ocasions especials –matrimonis, batejos, festa major– i poca cosa més.

Façanes sense balcons

Al soler s’hi ubicava l’escudeller, l’escurador –l’aigüera primitiva, una pedra que travessava el mur i que desaiguava a l’exterior– i en un extrem, la cuina, amb llar de foc i una campana monumental –pensin en la de la Casa de la Vall. A l’altra crugia, dos o tres dormitoris, inclòs el del cap de casa que –cosa curiosa– tenia entre els seus armaris una mena d’arxiu –diu Mas– on es conservaven les escriptures de propietat i els documents familiars. El segon pis, amb idèntica distribució –dues crugies, una de les quals diàfana– disposava d’un gran espai que feia de magatzem assecador o d’ocasional dormitori col·lectiu i, a l’altra crugia, graner, més dormitoris o molt ocasionalment capella interior. L’estructura interna es completava amb els festejadors –dos seients de pedra al costat de les finestres, per aprofitar la llum natural–; els teiers, nínxols oberts a la paret on es col·locaven els suports de ferro on cremava la teia de pi amb què feien llum; la comuna, que habitualment donava a l’exterior, tot i que la casa Blanca –cas únic, recalca– diu, tenia un urinari a cada habitació: una canal de fusta inclinada que travessava el mur; i en ocasions, els elements defensius –recordin la torre, l’espitllera i els matacans de Casa de la Vall.

També per fora les cases d’aquesta època presenten un seguit de característiques pròpies: la més òbvia, una façana totalment llisa. És a partir del segle XVIII i, sobretot del XIX, “quan s’hi incorporen balconades de fusta, i en les cases que ja existien, s’adossen a la façana repenjats en pilars o estructures de pedra”. Les finestres no tenien vidres, segurament un material massa car i difícil d’obtenir, i el bastiment, en forma de T invertida, les dividia en tres obertures; la fusteria es decorava amb musicadures del mateix estil que el mobiliari domèstic –taules, bancs, armaris, bressols i sobretot, caixes de núvia, l’estrella del parament de la llar. Les portes, amb llinda plana –amb l’excepció de la Casa de la Vall– i clavetejades amb una intenció purament decorativa; i la façana, de pedra vista o arrebossada, i en aquest segon cas, en ocasions amb elements decoratius com les creus que coronen les finestres de la Casa Blanca.

Entre la dotzena escassa d’exemplars que han sobreviscut fins a nosaltres, Mas en cota cal Som de Canillo (1625), cal Gastó de Ransol (1619), la casa Areny-Plandolit (1633), cal Joan Rull de Pui de la Massana, cal Giberga i ca l’Aern de l’Aldosa, cal Carxoles i cal Toni de Peres de Bixessarri, cal Mitjavila de Fontaneda, cal Gitard de Juberri, cal Ribot d’Engordany... i para de comptar. Vaja, que la insistència amb cal Ribot no és una ocurrència de Velles Cases, sinó una reivindicació justa, legítima i necessària.