Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, David Mas, Congrés d'Història dels Pirineus, Casa Blanca, Casa de la Vall
Andorra, David Mas, Congrés d'Història dels Pirineus, Casa Blanca, Casa de la Vall

Les cases dels nostres avis


Escrit per: 
A. Luengo / La Casa Blanca de Segudet, amb la façana arrebossada, sense balcons i amb les creus característiques que coronen les finestres (Foto: Servei de Patrimoni).

David Mas radiografia els habitatges dels segles XVI i XVII: se’n conserven una dotzena de més o menys intactes.

Com vivien els nostres rebesavis, posem que entre els segles XVI i XVII? Difícil d’imaginar-s’ho perquè segons els comptes de David Mas –aquí en funcions d’etnòleg, i en una investigació inèdita que va presentar al recent Congrés d’Història dels Pirineus– amb prou feines s’han conservat al nostre racó de món una dotzena de cases d’aquesta època. I algunes d’elles, bastant potinejades. De fet, les que han mantingut més fidelment l’estructura original són la Casa Blanca de Segudet, referenciada ja al segle XIV; la Casa de la Vall, construïda el 1580 –ja saben: va ser Casa Busquets fins que al 1702 va ser adquirida pel Consell General–, i cal Pal de la Cortinada, que sabem que ja existia com a mínim al 1435. N’hi havia una quarta –cal Solana, al Pui de la capital– que era segons Mas “exemple paradigmàtic” del model constructiu dels segles XVI i XVII. Doncs bé: als anys 80 va anar a terra. Som així, i mira que ens estimem el nostre país.

Com eren, en fi, per dintre i també per fora aquests edificis plistocènics? D’entrada, per casa hi hem d’entendre un conjunt de construccions que inclouen la casa pròpiament dita i també els annexos –era, mallador, colomer i en ocasions fins i tot una capella– organitzats al voltant d’un pati tancat. Era, diu Mas, una estructura més pròpia d’un mas que no d’una casa urbana. I com s’intueix, estem parlant de famílies d’una certa posició econòmica, que es dedicaven principalment a l’agricultura i la ramaderia. La ubicació ideal era en un vessant assolellat, diu, pròxim als horts, amb una font d’aigua a la vora i –com dicta el sentit comú– lluny de les zones potencialment inundables o que havien estat batudes per allaus. I com més autosuficients, millor: per això, a més de corrals i galliners hi pot haver forn, molí, una mena de rudimentari taller de fusta. A banda de l’era –similar a la borda de muntanya, diu Mas, amb planta baixa destinada al bestiar i pis superior per al farratge– i del colomer, on es criaven aquestes bestioles per al consum d’ous i de carn, i dels quals s’aprofitaven els excrements –la colomassa– com a adob, però que de passada tenien una gens menyspreable funció social: un colomer, diu, “constituïa un element de prestigi que indicava l’estatus de la casa”. Ja que eren pagesos grassos, que es notés.

La casa de veritat acostumava a tenir tres plantes: planta baixa, pis i cap de casa. Sense golfes: sota la coberta no hi havia cap espai no habitat; queia directament sobre el cap de casa. Una paret mestra dividia de dalt a baixa tot l’edifici en dues parts –o crugies, per dir-ho amb propietat. Una d’aquestes arts es deixava diàfana, i l’altra se subdividia amb envans de pedra. La distribució, diu Mas, era la mateixa a tots els pisos. A la planta baixa, l’espai diàfan feia de vestíbul i de magatzem, i l’altre, de celler de vi i de carn. Les corts del bestiar, ja ho hem vist, acostumaven a ubicar-se a l’era. Al primer pis hi havia el soler, que ocupava una de les crugies i que era l’habitació principal de la casa... al mateix temps que la menys utilitzada: com a menjador en ocasions especials –matrimonis, batejos, festa major– i poca cosa més.

Façanes sense balcons

Al soler s’hi ubicava l’escudeller, l’escurador –l’aigüera primitiva, una pedra que travessava el mur i que desaiguava a l’exterior– i en un extrem, la cuina, amb llar de foc i una campana monumental –pensin en la de la Casa de la Vall. A l’altra crugia, dos o tres dormitoris, inclòs el del cap de casa que –cosa curiosa– tenia entre els seus armaris una mena d’arxiu –diu Mas– on es conservaven les escriptures de propietat i els documents familiars. El segon pis, amb idèntica distribució –dues crugies, una de les quals diàfana– disposava d’un gran espai que feia de magatzem assecador o d’ocasional dormitori col·lectiu i, a l’altra crugia, graner, més dormitoris o molt ocasionalment capella interior. L’estructura interna es completava amb els festejadors –dos seients de pedra al costat de les finestres, per aprofitar la llum natural–; els teiers, nínxols oberts a la paret on es col·locaven els suports de ferro on cremava la teia de pi amb què feien llum; la comuna, que habitualment donava a l’exterior, tot i que la casa Blanca –cas únic, recalca– diu, tenia un urinari a cada habitació: una canal de fusta inclinada que travessava el mur; i en ocasions, els elements defensius –recordin la torre, l’espitllera i els matacans de Casa de la Vall.

També per fora les cases d’aquesta època presenten un seguit de característiques pròpies: la més òbvia, una façana totalment llisa. És a partir del segle XVIII i, sobretot del XIX, “quan s’hi incorporen balconades de fusta, i en les cases que ja existien, s’adossen a la façana repenjats en pilars o estructures de pedra”. Les finestres no tenien vidres, segurament un material massa car i difícil d’obtenir, i el bastiment, en forma de T invertida, les dividia en tres obertures; la fusteria es decorava amb musicadures del mateix estil que el mobiliari domèstic –taules, bancs, armaris, bressols i sobretot, caixes de núvia, l’estrella del parament de la llar. Les portes, amb llinda plana –amb l’excepció de la Casa de la Vall– i clavetejades amb una intenció purament decorativa; i la façana, de pedra vista o arrebossada, i en aquest segon cas, en ocasions amb elements decoratius com les creus que coronen les finestres de la Casa Blanca.

Entre la dotzena escassa d’exemplars que han sobreviscut fins a nosaltres, Mas en cota cal Som de Canillo (1625), cal Gastó de Ransol (1619), la casa Areny-Plandolit (1633), cal Joan Rull de Pui de la Massana, cal Giberga i ca l’Aern de l’Aldosa, cal Carxoles i cal Toni de Peres de Bixessarri, cal Mitjavila de Fontaneda, cal Gitard de Juberri, cal Ribot d’Engordany... i para de comptar. Vaja, que la insistència amb cal Ribot no és una ocurrència de Velles Cases, sinó una reivindicació justa, legítima i necessària.

Andorra
David Mas
Congrés d'Història dels Pirineus
Casa Blanca
Casa de la Vall
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic