Les dones que ‘feien el gasto’ de la casa

La Cèlia d’Ossera feia de marxant durant aquells anys del canvi del segle XIX al XX. Acompanyada per la mare, agafaven la mula, que carregaven de camises d’home i teixits que bàsicament eren destinats a confeccionar aixovars, i s’encaminaven cap als pobles del Pallars, fins a la Guingueta d’Àneu. És un dels 33 relats de vides de dona que recull l’antropòleg Joan Frigolé al llibre Fer viure. Dones de l’Alt Urgell entre els segles dinou i vint, segona part, si així ho podem dir, d’aquell Dones que anaven pel món, estudi emblemàtic en la recerca sobre les trementinaires, publicat inicialment el 2005 i que ha tingut noves edicions i reedicions (alguna està al caure). De moment, Frigolé tornarà per la Seu i Tuixent per presentar aquest nou treball dissabte (a la Immaculada a les sis de la tarda) i diumenge (a la sala Cadí, a les onze del matí). 

La Cèlia d’Ossera, dèiem, és una d’aquestes 33 dones a qui Frigolé posa cara, ulls i en dibuixa la peripècia vital, 33 dones que eren les que feien el gasto de casa, les que tiraven endavant les cases més petites de la pagesia, aportant uns ingressos més enllà de l’agricultura de policultiu de subsistència i poca cosa més que era possible a les valls pirinenques.  

A Rigolé, catedràtic d’Antropologia Social a la UB ara retirat i inveterat investigador, li interessa posar al descobert el que els francesos van batejar com la nouvelle histoire, és a dir, les realitats concretes, el modus de vida per entendre una època, més enllà de conceptes abstractes, números i grans figures. El que li interessa, en resum, és “conèixer les condicions de vida de la gent, la seva existència real”. Això és el que fa en aquesta ocasió, a través de la peripècia de les 33 protagonistes del llibre. Tretze s’expliquen en primera persona, la resta les ha pogut perfilar a través del testimoni de les famílies, o de les companyes de gesta. 
La recerca va de trementinaires. Però no sols de trementinaires, perquè entre les retratades, els oficis, les formes de guanyar-se uns cèntims per tirar endavant, eren d’allò més diversos. Eren dones de la vall de la Vansa i Tuixent principalment, però no només, les que recorda Frigolé. Els homes anaven a segar, baixaven a Lleida i anaven pujant segons anava madurant la collita fins a França. Anaven a picar bosc, anaven a fer pega, o a buscar uns jornals. Havien d’ampliar el cercle per on es movien perquè a les cases fortes dels voltants calien menys jornals dels que ells oferien. Tot i així, precisa Frigolé, obtenien menys ingressos que les dones que recorrien la geografia catalana (fins i tot més enllà, a l’oest i al nord) venent herbes remeieres i bolets secs. A banda, detalla l’investigador, els jornals masculins sovint no es pagaven en metàl·lic, sinó en espècies: patates o blat. 
Però tot i haver-se convertit en una imatge emblemàtica (gràcies a recerques com la de Frigolé), no era l’únic ofici amb què obtenien aquests ingressos per suportar les necessitats de la casa, per pagar deutes en ocasions, per compensar un dot que no havien aportat més enllà d’un matalàs i una mica de roba. Perquè una altra particularitat detalla Frigolé sobre el perfil d’aquestes senyores: bàsicament eren totes les joves de la casa. Noies casades també habitualment amb homes de més edat i que quedaven vídues aviat, amb la càrrega de subvenir a les necessitats d’elles mateixes i els fills. 

Fer de dida o a les lleteries
Moltes anaven a fer de dida a Barcelona, una pràctica habitual sobretot al segle XIX, i d’altres es col·locaven de serventes. En aquest cas, era molt freqüent que trobessin feina a les lleteries barcelonines, precisa Frigolé: hi treballaven durant l’hivern i a l’estiu tornaven cap a les valls per ajudar en les feines del camp. Hi havia les marxantes, com l’esmentada Cèlia d’Ossera, que entraven en un ofici inicialment masculí. Més enllà dels productes propis de les trementinaires, detalla l’antropòleg, d’altres es dedicaven a la venda ambulant amb altres productes, com els ous o fruits de collita pròpia. Arribaven, ho ha documentat Frigolé, fins a Solsona. Una altra activitat que els aportava uns ingressos era recollir infants de la inclusa, als que cuidaven a canvi d’una petita retribució. 
Anar a recollir olives a l’Urgell o a la verema a França eren altres activitats que també podien reportar aquests calerons tan necessaris a les cases de menys recursos. 
Per a elles, puntualitza Frigolé, esforç a banda, era una font de satisfacció: obtenien els seus diners i veien món. Prou orgulloses n’estaven.