Les falles no fallen

Remenar entre arxius antics sempre s’ha vist una feina feixuga, poc agraïda. I més si es tracta de documents antics, escrits amb lletra atapeïda. En un petit paràgraf d’un pergamí, en principi del tot anodí perquè tractava d’una disputa de terres, en Carles Gascon, tècnic del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, hi va trobar un esment a la celebració de falles al municipi d’Alàs-Cerc. Un descobriment insospitat, ja que es convertia en la referència documentada més antiga d’aquest esdeveniment que, com és prou sabut a Andorra, ja fa uns anys que és Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Però un escrit legal no és més que unes quantes lletres encadenades i no acostuma a ser ni gaire màgic ni gens engrescador per al lector. Per sort els amics i companys de feina del Carles i sobretot, l’ajuntament d’Alàs, van decidir estirar el fil d’aquell descobriment i encendre una espurna, gairebé màgica. Com aquell qui no vol la cosa les falles tornaven a lluir la nit de Sant Joan, gairebé 500 anys després, a l’ermita de les Peces, sobre el poble d’Alàs. 

 

El municipi sencer, ja que hi havia fallaires de tots els pobles i fins i tot d’alguna masia aïllada, feia dies que treballava per preparar la festa. Tallers de realització de falles, fusta del parc natural i un col·lectiu molt implicat eren els ingredients apropiats per poder fer realitat el conjur. Els mitjans, encuriosits i àvids d’esdeveniments inversemblants, ens n’havíem fet força ressò de la iniciativa. Però, com que el vent no bufa mai al gust de tothom, tot just en arribar al poble un individu em feia partícip del seu disgust. No podia aparcar allà on ell volia “per culpa de la festa aquella”. També una parella de turistes espavilats (que havia acudit molt d’hora, molt d’hora, a la cita) em demanaven si es podien estar al poble durant la festa. Sabien que la Covid impedia les aglomeracions i que hi havia instruccions per a impedir l’entrada als que no eren del municipi. La canalla del poble, el planter del futur, intentava imitar els grans, tot convertint els paraigües sense obrir en improvisades falles. Fins i tot algun espavilat havia falsificat els passis que donava l’Ajuntament, com si assistís a un concert d’una estrella de rock o a un esdeveniment esportiu.

 

Hi havia, però, un petit inconvenient que no depenia ni de la voluntat, ni de l’esforç. El dia havia estat gris, i a mitja tarda,  un petit ruixat feia témer el pitjor. Plourà a l’hora de baixar les falles? A quarts de vuit, fent bona la màgia, es van obrir les primeres clarianes i uns tímids raigs de sol van acompanyar els fallaires poc abans de començar la baixada. Les samarretes blanques, uniforme oficial de l’organització, es podien veure des del poble, tot fent contrast amb el verd dels camps i el blau del cel. En el primer foscant, i amb els llums dels carrers d’Alàs apagats, es va encendre el far  que serviria per encendre, d’una en una, la resta de falles. I per completar l’encanteri, la Lluna plena també va decidir sortir, en aquell precís instant, quan tot just la processó iniciava el camí cap al poble. Aquesta serp feta amb punts de foc va anar exhibint-se per les costes del municipi tot embadalint els afortunats espectadors que s’ho miraven des de diversos indrets. Els fallaires, emocionats,  arribaven a la plaça satisfets de l’experiència. I qui escriu aquestes línies no s’ha pogut estar de deixar-ne constància. Perquè, si per desventura, les falles es perden, qui ens diu que d’aquí a 500 anys algú no descobreix aquest escrit i decideix  tornar-les a recuperar?