“Mai no he sabut ben bé per què: rodar falles és una sensació única, màgica, que no sé explicar amb paraules”. Ho deia el nou fallaire major, el lauredià Marco Castro, moments abans de ser investit pel seu predecessor, l’escaldenc Gerard Remolins, en una cerimònia que va combinar les reminiscències tel·lúriques d’una tradició ancestral –perquè tot el que té a veure amb el foc evoca la tribu primigènia, la rotllana al voltant de la foguera, el clan de caçadors-recol·lectors que vam ser una vegada– i l’emoció de Castro, que va tenir unes sentides paraules per als seus avis, traspassats l’any passat: “Avós, donde estades, isto é por vós”. No va ser l’unic homanatge de la tarda: el síndic, Carles Ensenyat, també va recordar l’excònsol Rosa Ferrer, “de qui vaig aprenre a estimar el patrimoni immaterial”.
I per als padrins gallecs del Marco va anar la primera falla que va rodar ahir a la plaça del Consell. Les dues primeres falles, perquè ja saben que els lauredians són una mica xuletes, semblen de Bilbao, i ells les fan rodar de dos en dos. Doncs com si portés tota la vida fent-ho. De fet, és que és així, s’hi va posar als 10 anys, diu, quan van començar les falles de llum a Sant Julià, i des d’aleshores que no ho ha deixat: “Rodar les falles és com anar en bici: una vegada n’has après no te n’oblides mai”.
Van ser les d’ahir, en fi, les primeres falles absolutament normals des de la pandèmia. Fins aquí hem arrossegat els efectes de la Covid. Per primera vegada des del 2020 la flama la van poder anar a recollir els fallaires de Canillo, que exercien ahir com a amfitrions, al cim del Canigó. Fins l’any passat, que ja són ganes d’allargar la cosa, es van mantenir les restriccions en l’ascens, així que per fi teníem unes falles com les de sempre. Més i tot, perquè aquesta edició ha tingut una participació històrica. Una vuitantena de persones dividides en quatre equips van sortir quinze dies enrere a buscar l’argolla de Fontargent. Com mai a la vida. I juraríem que també a la plaça del Consell, i als carrers del centre històric, hi havia més gent que mai. Ho va dir Santi Sánchez, històric fallaire de la capital: “Les falles estan vives i ben aviat sentirem a dir, quan li demanin a un dels nostres: ‘Soc fallaire perquè la meva família també ho era’”.
És el cas de Ton Samarra, 13 anys i fallaire de llum des dels tres. Els seus pares ja van ser fallaires majors, i el seu cosí, Iu Blasi, li va entregar ahir la capa de fallaire menor. Ahir era la primera vegada que rodava amb foc, i no és només per ell, sinó sobretot per les colles de totes les parròquies –de totes set– que esperaven torn per encendre el foc, que podem afirmar que la continuïtat de les falles sembla garantida.
Després va venir el torn de les autoritats: no hi havia el cap de Govern, els síndics van declinar l’honor, i per la plaça van anar desfilant els cònsols de la capital, se’n van sortir amb dignitat; Teresa Areny, bé; Cerni Cairat, primera porta gayola de la nit, i Sofia Cortesao, testimonial. Rosa Gili va aixecar un “uiii” que es va estendre per tota la plaça, Remolins va sortir per si de cas, però la cònsol va dir que prou; David Astrié va fer-la rodar a una mà, amb estil i sense que se li mogués un cabell de lloc, i Josep Majoral va tancar la desfilada amb la segona gayola de la nit. Torero. Tot plegat, amb l’acompanyament de la banda de vent de l’Institut de Música, i com a aperitiu del bateig de foc i l’encesa de la falla tradicional a la placeta del Puial que marca l’inici de la cremada.
Sentir la caloreta de la falla a uns centímetres de la nàpia, la nit, les guspires, la munió de cossos anònims, el soroll, la confusió, el caos, el perill cert, tot plegat, en fi, fa posar la pell  de gallina. Si s’ho van perdre, és una llàstima, però se’n poden rescabalar el 28 de juny a Ordino.