Les Set Claus, en línia

Ens queixem de la duresa de certes lleis nostrades, i no direm ara quines. Però vegin el cas de Joan Gallardet i de Rafel Costa, tots dos veïns de Bescaran, que el 31 d’agost del 1675 van ser condemnats pel Tribunal de Corts a cinc anys de galeres, cinc!, pel delicte d’haver robat mig quintar de congre a Joan Rossell, veí d’Ordino. Dit així potser no ho acaben de veure clar, però estem parlant d’encara no 50 quilos de peix. És clar que l’atracament va tenir lloc al port de Siguer, ves a saber si amb nocturnitat, però a ull nu sembla que cinc anys remant a les galeres de Sa Majestat Catòlica és una pena pelet exagerada per uns quants quilos de congre. Però així era la justícia barroca.

No sabem si Gallardet i Costa van tornar a Bescaran o van deixar la pell a les armades del rei d’Espanya, però el seu és un dels expedients que es conserven a l’Arxiu de les Set Claus. I si en parlem avui és perquè l’Arxiu Nacional n’ha penjat còpia digital a la galeria virtual. De tots i cadascun dels 5.859 documents datats entre el 1176 i el 1978 que s’hi conserven. Una fita documental que naturalment ha passat desapercebuda entre nosaltres: en uns temps en què es convoquen rodes de premsa pels motius més pelegrins, el salt al món virtual de l’Arxiu de les Set Claus va merèixer amb prou fines una telegràfica nota. És una llàstima, en fi, que no ha de desmerèixer la feina ingent i el resultat sensacional. Perquè és treure el nas pel fons i quedar-s’hi enganxat. Sense sortir del Tribunal de Corts, sàpiguen que si a Gallardet i companyia els van caure cinc anys de galeres per robar congre, mig segle abans, el 1628, a dos veïns de la Seu –Damià Oriol i Andreu Cerdanya, àlies el Caputxot (!)– el batlle Alexandre de Taverner els va castigar a tortures i de nou a galeres per falsificació de moneda, dos assassinats i una violació. El que sorprèn no és la duresa d’aquesta sentència, sinó que falsificar, violar i assassinar mereixessin un càstig similar a un vulgar atracament.

Però l’Arxiu de les Set Claus és una mina, ja els ho hem dit. Hi trobaran per exemple el rastre del bon Bonifacio Ulrich, militar espanyol a qui Albert Villaró té especial estima, que entre el 1841 i el 1849 va exercir entre nosaltres el sensacional càrrec de comissionat del Regne d’Espanya, i que va tenir temps de traduir el Manual Digest al castellà, de redactar uns Apuntes sobre las Valles Neutras de Andorra i d’imaginar com seria una hipotètica invasió espanyola. El fons conserva un plec de cartes que es va creuar amb el síndic de l’època, Gil Areny, on dona notícia dels moviments d’elements carlins per aquí dalt, promet una unça d’or per cadascun d’aquests “facinerosos” que siguin capturats i entregats a les forces governamentals, i exerceix com a àrbitre de la vida política dels indígenes. 

L’Arxiu de les Set Claus va ser transferit el 1993 a l’Arxiu Nacional, i deu com és sabut el nom a l’armari de Casa de la Vall on es conservava de forma secular i des de data incerta, probablement des de principis del segle XV, amb la creació del Consell de la Terra. Les primeres referències documentals les aporta el Manual Digest (1748) i es deia així perquè l’andròmina, que encara existeix, entre la capella de Sant Ermengol i la sala noble del Consell General, a Casa de la Vall, constava de sis claus que guardaven els cònsols de cadascuna de les sis parròquies. Només es podia obrir en presència dels sis cònsols... que naturalment van ser set, amb la corresponent clau, quan el 1978 Escaldes es va segregar de la capital. No és fascinant, tot plegat?