Les sis i quart, sí... però en valencià i balear

Està malament dir-ho, però ho havíem avançat aquí mateix setmanes enrere: la nova Gramàtica de la llengua catalana elaborada per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i des d’ahir a les llibreries –un patracol de 1.481 pàgines i dos quilos de pes: 74 euros de Gramàtica– avala el sistema horari a la castellana. És a dir, que a la forma tradicional, específica del català i fins ara l’única normativa –“és un quart de set”– s’hi afegeix una fins ara considerada espúria tot i la seva creixent extensió: “són les sis i quart”.

Amb dos matisos: el primer, que les accepta com a formes pròpies segons el territori de què es tracti. Així, la fins ara considerada normativa, i que rep el pintoresc nom de sistema de campanar, queda com a pròpia dels parlars del Principat (de Catalunya, s’entén), mentre que l’altra –el sistema de rellotge (?)– s’accepta en el cas dels parlars balear i valencià. Com diu el lingüista Albert Pla Nualart, “tot i que la norma vigent no era explícita en aquest punt, tant Fabra com el DIEC abonaven el sistema de campanar, i això podia induir a creure que el sistema de rellotge era producte de la interferència del castellà”.

Doncs no: tots dos sistemes són igualment “propis” però –diu l’IEC– “el que és propi d’uns territoris és inusual i no s’aplica fora d’aquests territoris”. No queda clar, gens clar, els parlars que no són ni balears ni valencians ni del Principat (de Catalunya, és clar), com ara el del Principat (d’Andorra). I fiant-ho tot a l’origen territorial del parlant el dubte és què passa amb els parlants d’una variant lingüística desplaçats a un altre territori: si fan servir la del territori d’acollida, i no la del d’origen, ¿fan bé, o fan malament? ¿Es compleix fil per randa, aquesta distinció territorial? ¿O hi ha poblacions on fluctuen els dos sistemes? ¿I les poblacions on els tocaria segons l’adscripció territorial un sistema que a la pràctica cap parlant utilitza?

Davant de tanta indefinició, Pla Nualart entén que la Gramàtica “no diu res en termes estrictament prescriptius”, que “cal deduir-ne que considera correctes tots dos sistemes”, però que “cadascun només és adequat per als parlants que el tenen com a habitual”. I conclou per tant que “continua sent inadequat i producte de la interferència del castellà dir ‘les sis i quart’ en la major part de Catalunya”. Al final, el que queda és la perplexitat: “Sorprèn que calgui deduir-ho i que la Gramàtica no sigui una mica més explícita a l’hora de precisar quin sistema és adequat i quin no per a cada dialecte i registre”.