Diari digital d'Andorra Bondia
Foto de família dels guanyadors del 2n concurs de música d’autor de la Fada; els premis es van entregar ahir a la capital.
Foto de família dels guanyadors del 2n concurs de música d’autor de la Fada; els premis es van entregar ahir a la capital.

Lia Sampai conquereix la Fada


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

La vallesana s’endú el 2n concurs de música d’autor; Els Pali, segons ‘ex aequo’ amb Robert Poch.

Ho havia advertit Toni Fernández, que en té el cul pelat, després de les semis: atenció a Lia Sampai (Barcelona, 1995), que s’havia posat el jurat a la butxaca i amenaçava de convertir-se en la revelació del concurs de música d’autor de la Fada. Dit i fet: la joveníssima cantautora vallesana se’n va endur la final de la segona edició, que va tenir lloc dissabte. El podi el van completar ex aequo el català Robert Poch (Vilassar de Dalt, 1975), un habitual de la Fada, i Els Pali, que milloren dues posicions respecte al quart lloc que va conquerir dos anys enrere.

Després hi tornem, perquè ara el que toca és parlar de Sampai, que no és ben bé una debutant –va guanyar el premi a la millor cançó al concurs de joves cantautors de Xàtiva– però que s’acosta molt –en paraules d’Oriol Vilella, que completava el jurat al costat del Sobrino del Diablo, Landry Riba, Richard Invernón i Rosa Alberch– a un diamant en brut. Vilella, gens aficionat al ditirambe, deia ahir que quan Sampai va saltar a l’escenari es va quedar “de pedra”: “No per com toca, perquè el cert és que la guitarra la fa anar de manera justeta, sinó per com canta. Desprèn un no sé què, diguem-li una energia, que et posa els pèls de punta des de la primera nota”.

Una cantautora pura i difícil d’encasellar, que ell posa al sac de la cançó mediterrània, “si és que una cosa així existeix”, vagament emparentada amb la Maria del Mar Bonet més ètnica i essencial, però en lloc de Mallorca, passada pel sedàs de les Terres de l’Ebre, on Sampai té les arrels. I les practica, insisteix Vilella, amb una lletres “molt sinceres”, que connecten immediatament amb el públic i que expressen amb tota naturalitat el que vol expressar.

Tot un descobriment, diu, que a més encarna un dels objetius primordials d’un concurs com el de la Fada, que no és altre que servir de trampolí a joves talents. Sampai deia dissabte que fins ara s’havia limitat a tocar per a la família i els amics, amb alguna sortida esporàdica allà fora, sense cap pretensió de fer carrera artística, però que amb el premi de la butxaca –la gravació d’un disc i una gira promocional per locals de Barcelona i Madrid, a banda de la Fada– potser s’hauria de replantejar el futur: “Nosaltres estem convençuts que si vol, farà carrera, i si és per culpa nostra, serà un orgull”.

Reivindicació de la Fada

El segon lloc, com dèiem, se’l van repartir ex aequo Poch i Els Pali. Començarem pel tercet més flamenc del país, que no és una estricta sorpresa, més aviat al contrari, però que com insisteix Vilella, “han fet un claríssim pas endavant”. I atenció, no només perquè hagin incorporat la flauta i el baix –a càrrec de David Amat, amb Toni Fernández al baix i Miguel Palacios a la guitarra– sinó perquè proposen un espectacle, diu, “cada vegada més flamenc, ja no és ni rumba, d’altíssim nivell i que poden portar a qualsevol lloc, per no parlar del virtuosisme instrumental a què han arribat”. És el fruit, insisteix, de la molta feina al local d’assaig a què els ha obligat el disc que estan a punt de treure al mercat. I en català, que no és gens evident quan es parla de flamenc.

Els Pali, en fi, són la prova del nivell dels grups del país, “perfectament equiparable als de baix”. Però el millor, diu Vilella, és que entre els deu finalistes n’hi havia sis de casa, i que Els Pali es van endur finalment el gat a l’aigua, però un parell més haurien pogut endur-se’n un dels premis: “Ho hem dit en veu ben alta, per treure’ns els complexos de sobre i insistint que el concurs de la Fada és internacional i que no s’ha mirat el passaport de ningú. Ha guanyat qui s’ho mereixia”. El tercer en concòrdia, en fi, és Poch, un altre animal escènic, en opinió de Vilella, amb un altíssim nivel tècnic i que funciona igualment en el format de veu i guitarra amb què l’hem conegut a la Fada i amb banda al darrere.

Així que Lia Sampai, Els Pali i Robert Poch. Aquests tres van ser els guanyadors oficials dissabte a la nit. N’hi va haver un de quart, menys evident però tant o més important: Toni Fernández, que ha comptat les nits de concurs per plens, tant es semis com la final. I cal aquí recordar que el concurs va néixer fa dos anys precisament per estimular l’assistència als concerts, una batalla potser no perduda, però que feia molt mala fila, perquè el públic del país, fora de la tropa d’irreductibles representada al jurat per Cristina Paredes, és tradicionalment repatània als directes: “És d’esperar que entre la gentada que ha omplert aquests dies la Fada n’hi hagi alguns que hi tornin a treure el nas durant el curs. Però és que independentment d’això, un concurs com aquest té una impagable funció dinamitzadora: les bandes del país tenen un al·licient per moure el cul, preparar nou repertori i qui sap si gravar un disc. Només per això, el concurs de la Fada ja és importantíssim.”

Amb tantes flors i violes, ara només falta que en lloc de biennal es convoqui cada any. A veure.

Andorra
Concurs
música
autor
Vilella
Fada
Toni
Fernández
Lia
Sampai
Poch
Pali
Número de vots: 338
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic