Sabíem que ens havien visitat revistes mítiques com National Geographic –en tres ocasions, el 1918, el 1933 i el 1949– i que a l’hemeroteca del Time s’hi troben mig centenar de referències andorranes al llarg dels 75 anys d’història de la publicació, inclosos sengles cameos del bon rei Boris i d’Abraham Sikorski, el sicari de Dillinger que en certa i memorable ocasió es va plantar al seu taller de l’antic carrer de la Vall. També The New Yorker, la bíblia del periodisme literari, on Saul Bellow va publicar el 1968 el relat Mosby’s Memoirs, que dit així potser no els diu gaire, però on resulta que un estafador de pa sucat amb oli té l’ocurrència de fer el negoci del segle contrabandejant un Cadillac a través de les nostres Valls Neutres. Acaba com el rosari de l’aurora.
Si revistes com National Geographic, Time i The New Yorker ens van parar breument atenció, era potser previsible que també ho hagués fet Life, la meca del fotoperiodisme del segon terç del segle XX. Només cal que els digui que va ser Life on Robert Capa va publicar els seus fotoreportatges sobre el desembarcament de Normandia. El cas és que el 90è aniversari de Life –el primer número es va publicar el 23 de novembre del 1936– era l’excusa ideal per buscar el rastre andorrà als arxius de la revista ianqui, a veure si hi havia sort. I sí, n’hi va haver. Amb sorpresa. Resulta que en els 36 anys d’història oficial –que serien 67 si comptem fins al 2007, quan es va deixar de publicar definitivament després d’uns últims anys sobrevivint amb respiració assistida, primer com a mensual i després com a suplement– Life no ens va considerar dignes de protagonitzar un dels espectaculars fotoreportatges que distingien la revista. No. Però s’ho devia plantejar molt seriosament, perquè l’arxiu conserva els negatius del safari que el britànic Hans Wild (1912-1969) va girar per territori andorrà. Va ser el 1947, feia nou anys que treballava per a Life –va ser corresponsal de guerra i va destacar com a retratista– i el més curiós del cas és que el reportatge no es va arribar a publicar mai, així que els negatius –prop de mig centenar– van quedar inèdits. Alguns s’han publicat de forma esporàdica i sense contextualitzar-ne la gènesi atrabiliària, i tot plegat és una llàstima perquè la sèrie completa depara una imatge vivíssima d’aquella Andorra que començava a despertar d’un somni secular. Hi ha, naturalment, estampes que semblen sortides del pou del temps –els dos padrins abillats amb roba que avui no faríem servir ni per estar per casa, amb espardenyes desdentegades i esclops foradats–, la corrua de contrabandistes que desfila per Sant Pere del Serrat, la dona amb mantellina, el rector de Meritxell que posa al costat de la creu recuperada l’any passat, la bugadera al safareig, el pagès amb faixa, boina i matxo i la devoció extrema de les processons de Corpus. Wild es va entretenir a documentar les de Sant Julià, la capital i Escaldes, i és gràcies a això que podem datar aproximadament la sèrie: aquell 1947 la festa de Corpus va ser el 5 de juny. Però al costat d’aquesta Andorra atàvica s’hi ensenya potser una incipient modernitat: assenyaladament, en el partit de futbol al camp de la capital –on avui hi ha la seu de la CASS, aproximadament– que uns gendarmes contemplen despreocupadament, i la sessió a la borda d’Engordany que li feia de taller a l’escultor Josep Viladomat, amb el Panxut de model: en va sortir l’obra En Jaumet picant la dalla.
És precisament en el retratisme on les fotografies de Wild funcionen com més eficàcia. També posen per a ell el bisbe Iglesias –es va molestar a baixar fins al Palau Episcopal– i la que titula Bishops standing in front of oak cupboard: no són bisbes, sinó els síndics de l’època, Francesc Cairat i Roc Rossell, i l’oak cupboard és naturalment l’Armari de les Sis Claus. Tindrà també temps de visitar Sant Miquel d’Engolasters, d’assistir (i retratar) un casament a Sant Iscle i Santa Victòria, d’enfilar-se fins a Sant Joan de Caselles, i de convèncer un grup de dansaires perquè es posin els vestits de festa i li escenifiquin el ball de Santa Anna (ell en diu sardana). Però la millor de totes les fotografies que ens va disparar –com a mínim, la que millor reflecteix el contrast entre un món que s’acaba i un lloc que comença– és la noia plantada davant d’un dels panteons del cementiri vell de Sant Julià. Si és que no la va fer posar, és clar.
Wild no era un qualsevol. Pensin que al llarg del decenni que va estar en nòmina de Life es va enfilar en unes quantes ocasions a la portada de la revista. La més cèlebre de totes, en un retrat de Churchill retocant una tela al seu taller de pintor –era un molt notable paisatgista. Així que vam tenir sort que algú tingués el 1947 l’ocurrència d’enviar-nos-el cap aquí, encara que el seu treball es quedés amagat a l’arxiu. En qualsevol cas, ja el podem posar immediatament a la nòmina dels grans fotògrafs de meitat de segle XX que van escapar-se fins aquí, al costat de François Kollar (1935), David Seymour, conegut com a Chim (1939), Werner Lengenemann (1955), Francesc Català-Roca (1955), Joe Heydecker (1959).
