No deixa de ser una paradoxa, i en veritat trista, que just en un moment dolç com pocs del nostre sector editorial va i Límits congela l’activitat. Un eufemisme que fa servir el meu amic Marc, l’editor Marc Miró, per no cridar el mal temps i per donar-se un temps a veure si la cosa millora. Però el cert és que aquest Sant Jordi no hi haurà novetat de Límits als aparadors, i que l’any que ve ja ho veurem. Com diu ell, que des del 2017 capitaneja la nau en solitari, “dos anys sense publicar són molt. Massa. El mercat t’acaba oblidant”. Ho diu amb més resignació que no pas amargor. El motiu que l’ha portat fins a aquí és essencialment un: la falta de matèria primera, de projectes “interessants” en què embarcar-se. I més, diu, després de El que mai et vaig dir, el volum de proses poètiques de Noemí Rodríguez que va veure la llum l’any passat, que s’ha convertit en el best-seller d’aquesta etapa del segell i que ha deixat el llistó “molt alt”. Pensant-hi bé, té mèrit que en un moment en què es publica quasi tot, una editorial digui prou i no transigeixi a “publicar per publicar”. Això, diu, “no ho hem fet mai i no penso fer-ho”.
És el pes d’un fons com el de Límits, que va arrencar, recordin, el 1993, aleshores de la mà d’Àngels Vilana i David Zabala, i amb una llarga primera etapa que arriba fins al 2014 en què el segell es va especialitzar a exhumar novel·les d’autors internacionals que mai no havien estat traduïdes al català. Una vocació similar, ja que en parlem, a la que molts anys després va impulsar Jan Arimany a crear Trotalibros i que els va permetre publicar autèntiques joies, des de Tanguy, de Michel del Castillo, a la trilogia marsellesa de Jean Claude Izzo (Keops total, Xurmo i Soleà), per no parlar de El monstre (Stephen Carne), Històries del bon Deu (Rilke) i Relats del Pacífic (Jack London).
Aquella primera etapa es va acabar el 2014, quan Miquel Clua i el mateix Miró en van agafar el relleu. Inicialment, amb una línia molt similar: els dos volums amb la intensa correspondència creuada entre Rilke i Lou Andreas Salome, i Seahorse, de l’índia Janice Pariat. Ho recorda com un temps vibrant: “Preparar la primera entrega de Rainer & Lou va ser com fer un màster en edició: el treball de l’original, la traducció, el pròleg... Per no parlar de la nova imatge que li vam donar a la col·lecció, que sense trencar amb l’auster i elegant disseny de la primera etapa, el va actualitzar i la va posar al dia”.
Quaranta anys de Límits
Tres anys i tres llibres després, nou canvi al timó: Clua marxa i Miró es queda sol al capdavant de Límits. Va coincidir, recorda, amb la publicació de Vertigen, el debut en la ficció de Manel Gibert, que a la vegada va significar un punt d’inflexió: si fins aleshores Límits s’havia concentrat en la traducció d’inèdits, i no s’havia sortit ni un mil·límetre d’aquesta línia, en endavant va abandonar les traduccions i es va focalitzar en els autors locals: “Aquell gir estratègic va venir marcat en bona part pel manuscrit del Manel, que era molt potent, i pels elevats costos que comporta una traducció. També hi vaig veure l’oportunitat de donar sortida al talent nacional que començava a despuntar”. Seguint aquesta línia, a Gibert li van seguir Robert Pastor (Ossos i cendres), Albert Ginestà (Un mar de secrets), Domènec Ferran (Gran és la negra nit) i, ja s’ha dit, Rodríguez (El que mai et vaig dir).
Què ha passat perquè en aquests temps de vaques grasses al sector editorial, Límits posi el fre de mà? És definitivament impossible viure del llibre? “Ningú entra en aquest món per fer diners. És pura vocació, si no portes la literatura a la sang, millor que no t’hi dediquis. El negoci editorial és duríssim, molt complicat. La cadena comercial amb les distribuïdores, els intermediaris i els retornats, és molt feixuga. I difícilment surten els comptes, ni amb les subvencions del Govern”. Tot i així, ha resistit vuit llibres i deu anys al capdavant de Límits. El fet que sigui un ofici estrictament vocacional fa que les satisfaccions que reporta vagin molt més enllà dels comptes: “El millor d’aquests anys ha sigut el tracte amb l’autor. Agafar un manuscrit en què veus cert potencial i polir-lo. Sempre amb peus de plom i molt de respecte, perquè per a l’autor el seu manuscrit és com la seva criatura. Però li va bé una mirada externa, algú que hagi viscut mesos amorrat a la pàgina, aporti certa perspectiva i sigui capaç de detectar els tics, els vicis, les repeticions. Aquesta feina de polir, que en això consisteix ser editor, és molt gratificant”.
I addictiva. El que haurem de veure és si troba l’empenta, o la coartada en forma de manuscrit, per tornar-s’hi a posar. De moment, any sabàtic, que seran dos, amb el risc que ell mateix adverteix, que el mercat s’oblidi de Límits. Del que no s’oblidarà, segur, és del fons editorial, l’altra gran preocupació de Miró: “No hi he rumiat encara gaire, però és evident que estem parlant d’un fons important, i potser la sortida òptima seria que s’hi interessés alguna editorial del país. Veurem què passa els mesos que vindran”.
El que dèiem: és una autèntica llàstima, i una cruel paradoxa, que en el precís moment que Anem, Trotalibros, Medusa i Editorial Andorra premen l’accelerador i per primera vegada sembla que es pugui parlar d’una (proto)indústria editorial amb cara i ulls, vagi Límits baixi del carro. L’objectiu és ara que l’editorial que l’ha portat fins aquí trobi l’esma per repensar-s’hi o, en cas contrari, salvar-ne un fons que mereix millor sort que l’oblit.
