Lina Tur: “Al segle XVII va ser com als setanta, quan apareixia la guitarra elèctrica”

Armada amb un violí del segle XVIII fet a Bolonya i al capdavant de Musica Alchemica, la violinista Lina Tur Bonet donarà el tret de sortida avui a la catedral Santa Maria a una nova edició del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el FeMAP. La revista ‘Scherzo’ l’ha descrit com una “violinista descomunal” i algun crític com a la “violinista total”.   Eivissenca, en una edició on les Illes són les convidades d’honor. 

‘La Bellezza’: el títol defineix el repertori. 
Sí, totes les peces són molt, molt, molt belles. A mi m’agrada molt el segle XVII. Ja veieu, un segle amb molts problemes: pandèmies, guerres, corrupció en el poder... i tot i així van ser capaços de fer una música, un art, d’una bellesa enorme. I també la ciència es va desenvolupar molt. 

Un repertori basat en l’‘stylus phantasticus’.
És un estil que practicaven compositors que tenien una fantasia enorme i una gran capacitat de sorprendre, de fer coses noves. Penseu que el violí era un instrument que acabava de néixer. Era un moment com els anys setanta del segle XX, quan es va agafar per primer cop una guitarra elèctrica. És un estil que busca novetats, efectes, sons... un moment molt interessant. 

Aconselli’ns als no-melòmans en què fixar-nos.  
Tothom que escolta aquesta música per primer cop, tothom, tothom, diu que és una música molt actual, molt moderna. No sembla que tingui 300 o 400 anys. Aquesta manera de compondre que tenien la fa sonar molt nova. I després, la música s’ha d’escoltar i prou, no cal tenir-ne informació. 

Gaudir-la. 
Té molta dansa, és molt descriptiva. Les pasacaglie són formes que solen agradar molt, amb el baix continu... I nosaltres tenim la capacitat d’improvisar molt, ens deixa molt espai a la fantasia als músics. 

Vostè ha dit que Vivaldi té una “part rocanrolera”
A veure, no m’agrada a mi fer rock amb Vivaldi, el que vull dir és que al seu temps la gent necessitava una música com ara necessitem el rock. Parlem dels sentiments barrocs, però les persones eren les mateixes i amb els mateixos sentiments. Vivaldi feia música amb el mateix entusiasme que ara el rock. 

Vostè no dirà com Stravinski que Vivaldi no va fer 500 obres, sinó una 500 cops. 
No perquè no és veritat. M’ho pregunteu sempre i sempre dic que o bé Stravinski no coneixia bé la música de Vivaldi o anava begut... O probablement no ho va dir mai. Ho dubto. 

A Vivaldi el coneixem millor gràcies a vostè. 
Encara quedaven alguns, pocs, concert sense gravar. Ens va donar una alegria. 

Biber. Una de les seves gravacions és de referència.
Vam fer el disc de les Sonates del Rosari ja fa sis o set anys i sí, ens va reportar molts premis. Just ara n’hem fet un altre, amb les sonates més virtuoses de Biber –i alguna apareixerà al concert– i avui he sabut que les revistes Ritmo i Scherzo ens l’han premiat. 

No és que vostè es tanqui en la música barroca. 
Sí, toco el violí barroc i el modern. Ara he fet Beethoven, o Ravel. El que m’agrada és enfocar la música amb criteris historicistes, amb cordes de budell, coses que no s’han fet. O música contemporània: al Reina Sofía he fet un concert amb música de Josep Maria Guix, entre d’altres. M’agrada canviar. 

Reconforta i compensa, ja que diu que ser músic a Espanya és una heroïcitat.  
Sí, sí. És que tothom, des de qui estudia música fins als programadors, hem de fer un esforç molt gran. Les institucions sí, fan coses, però no prou. Jo soc ara catedràtica a Alemanya, a Weimar, i allà és tot una altra cosa. Ens falta molt per estar al nivell, tot i que tenim uns músics excepcionals. 

El públic estem al nivell?
Sí. I després de la pandèmia es nota tant, vam començar de seguida a fer concerts i estava ple. El públic és el millor que tenim aquí. 

A una part és impossible arribar. 
Hem de ser conscients que la nostra és una música minoritària, no tindrà el públic que el rock o el pop... o la bachata. Però és com la poesia: no tanta gent llegirà Paul Célan com un best-seller de novel·la. 

La clàssica ens envolta, miri el cine. I  no es fa el pas d’anar al concert. 
Hi ha molta gent que pensa que és una cosa molt seriosa, o que has de ser un entès. Després hi van i els agrada. Falta que s’escolti més a l’escola, per exemple. 

Els intèrprets fan esforç per presentar una imatge fresca... 
Sí, sí, ho hem de fer, és important canviar els cànons del segle XIX que encara perduren. 

Com a dona directora...  
És igual o menys masclista que altres àmbits o anar pel carrer. Ens anem acostumant a tenir dones tocant i també dirigint. Abans, és cert, es pensaven que les dones no podien tocar tan bé com els homes. Jo tenia un professor, fantàstic, que ho pensava. Amb el temps va canviar de parer, admetia. 

Tirava cap a la dansa i el pare, clarinetista, la va fer canviar.   
Des que vaig descobrir el violí... Però en realitat el pare el que volia era que fes una carrera universitària. Per sort, a Alemanya la música ho és.