Si és vostè lector devot de Jane Austen, agrairà als déus que la humanitat trigués tant, però tant, a inventar la bicicleta: la primera draisina, un artefacte sense pedals similar al que avui utilitzen els nens petits per aprendre a muntar –les dues rodetes d'antany són una relíquia boomer– no va rodar fins al 1817, i la primera bicicleta de veritat, la safety –imaginin el perill ambulant que devia ser la draisina– data del 1885. Va ser una sort, perquè és fàcilment imaginable que les llarguíssimes caminades en què s'embarquen Jane i sobretot les seves heroïnes –Elizabeth, Elinor, Marianne i la meva preferida, l'Anne de Persuasión– les haurien fet sobre dues rodes, i hauria resultat una estampa molt bucòlica però no hauria sigut el mateix. Com no ho és conversar amb un pretendent a peu i dir-se aquelles coses que es deien els joves de la Regència que fer-ho en bicicleta, quan amb prou feines tens temps per esbufegar i en lloc de parlar has de cridar si pretens que l'altre et senti.
Doncs aquesta és una de les interessantíssimes divagacions de Lucía Barahona, l'antòloga de El Gran Libro de las Bicicletas. És l'última i sensacional incorporació a la llibreria del BiciLab, que ja va per la trentena de referències, i una autèntica mina: recull mig centenar llarg de relats que tenen la bicicleta com a gran protagonista. La mala notícia és que òbviament tot són autors del segle XIX cap endavant –tot i que Lleonard va dissenyar un genial prototip, la vincicleta, que es va avançar tres segles a la safety: no va passar del plànol–; la bona, que menys Austen hi trobaran de tot: Wells, Huxley i Lorca; Colette, Mark Twain i Henry Miller; Nabokov, Edith Wharton i Alfred Jarry. I agrupats per temes: Bicis campestres, Un día en las carreras, Una bicicleta propia, Bicis fantásticas, Bicis urbanas, Cicloviajes i Recuerdos de bicicleta. Els recomano vivament l'últim, Bicis y pelis. Com que no n'hi ha cap d'autor andosí, ens hem permès de completar la tria amb el fragment d'un capítol de Xarnego, el debut en l'autoficció de Txema Díaz-Torrent, en què el petit Jose María evoca les monumentals castanyes dels estius dels seus 12 anys a Caniles, Granada: qui no se l'ha fotut mai en bici s'ha trencat una dent o ha deixat mig genoll al camí de terra o ha tingut infància. El capitolet de Díaz-Torrent el posaríem entre Bicis Campestres i Recuerdos de bicicleta.
El Gran Libro... és l'última incorporació, dèiem, però demostra que la bicicleta també pot ser un objecte literari de primer ordre. De fet, la ciclobibliografia és tan desconeguda com prolífica, i al BiciLab hi trobaran una suculenta selecció de títols i tres revistes: Volata, que és a la cultura ciclista el que Panenka va ser al futbol, Ciclosfera i Nafent, aquestes dues últimes, gratuïtes. I resulta que hi ha de tot. Ficció, per començar, però també ciclosofia, que és el que fa Guillaime Martin, que a més de gregari al Cofidis –amb una Gaston-Lieja sub.23 al palmarès– és filòsof i ha combinat les seves dues passions a Sócrates en bicicleta. Res d'estrany, diu el director del BiciLab, Edu Tarrés, perquè com tot cicloturista sap, el moviment repetitiu de la bicicleta genera un estat semblant al trànsit que pot deixar la ment en blanc però també suscitar divagacions insospitades quan exerceixes de pur piéton.
A Un segle costa amunt: la història política del ciclisme, el periodista Ramon Usall repassa en quaranta etapes –ho pillen?– els esdeveniments clau de l'últim segle i mig, amb la bicicleta a l'epicentre del cas Dreyfuss –va ser aquí en aquest context que va néixer el Tour–, la independència d'Irlanda, la Guerra Civil espanyola, la Resistencia i Maig del 68. Entre d'altres. Sense deixar la geopolítica, La carrera contra la Stasi, de Herbie Sykes, relata la peripècia de Dieter Wiedemann, campió de l'Alemanya Oriental que va tenir la mala pensada d'enamorar-se d'una alemanya de l'altre costat del Mur –som als anys 60– i desertar. La policia política de l'RDA se les va fer passar negres. O Cómo ganar el Giro bebiendo sangre de buey, d'Ander Izagirre, que se centra en la història política del Giro –exhaustos després d'etapes maratonianes de 15 hores, els ciclistes de les primeres edicions es recuperaven a base de beuratges de sang de bou, ecs.
Els amants del ciclisme de competició també hi trobaran la seva ració: Periquismo, de Marcos Pereda, una crònica del ciclisme èpic dels anys 80 a través d'un dels ciclistes espanyols més carismàtics –i atrabiliaris, recordin el Tour del 89 que va perdre abans de començar, quan va arribar dos minuts tard a l'etapa pròleg–, i a Gregario, de l'exciclista professionals Charly Wegelius, crua visió de la vida dels que mai no guanyaran el Tour ni la Vuelta ni res, que són la immensa majoria, i de com al si del pilot es reprodueixen les dinàmiques de poder de la societat civil –uns manen i guanyen i els altres obeeixen i penquen.
I hem deixat per al final el meu preferit, que és Catalunya a pinyó fix, un clàssic del cicloreportatge: Josep Pernau hi va recrear la primera Volta a Catalunya, el 1909, amb una bicicleta d'època, una Clément del 1900 de pinyó fix, d'aquí el títol –provin a una pujada i veuran– que va anar a trobar a la col·lecció Riberyagua. Avui s'exposa al BiciLab.
Sobre el que Darwin podria haver après d’una estada estival a Caniles
"Els compis es mataven per veure qui tornava amb la bici més trinxada o amb el cos més cobert de nafres i cicatrius, que per a aquells animalots equivalien al Cor Porpra i una medalla al valor, dos en un.
Un dia vaig fotre’m de lloros costa avall quan encara faltava una bona estona per tornar. Els meus plans nocturns –anar a fer uns billars al Chaplin, un dels garitos que més freqüentàvem, i amb una mica de sort refregar-me amb alguna de les vilatanes de la meva cohort generacional, o alguna una mica més gran, si era doblement afortunat— saltarien pels aires si em presentava davant la família fet un eccehomo, i havia de curar-me les esgarrapades, que a sobre corrien risc d’infectar-se. El Pepe va suggerir el mètode preferit entre la població juvenil de la zona: netejar-les amb orina.
–Ostras, sí, ya… Pero es que ahora mismo no tengo ganas.
–Coño, no te preocupes: para eso están los amigos."
Txema Díaz-Torrent
('Xarnego')
