Editorial Andorra reapareix amb ‘Parets de pedra seca’, i Anem publica ‘Entre mans, dones pageses, dones dempeus’.
Qui no ha sentit mai la crida del bosc, com un Buck pirinenc? La temptació de deixar-ho tot, buscar una caseta a la muntanya i poder fer com recomanava –mare meva– Quevedo: “Retirado en la paz de estos desiertos/ con pocos, pero doctos libros juntos,/ vivo en conversación con los difuntos/ y escucho con mis ojos a los muertos”. La indústria editorial fa dies que ha detectat aquest neguit, i a part de reeditar, anotar, glossar i comentar la bíblia de Thoreau s’ha llançat a publicar manuals que ens poden venir com oli en un llum per començar aquesta nova vida. N’hi podríem dir literatura Walden, i l’onada ha arribat per fi a casa nostra. El primer i més eminent exemple n’és Parets de pedra seca amb què Editorial Andorra reapareix després d’un llarg període de silenci. Ho fa amb un volum en molts aspectes singularíssim, de proporcions minúscules –no és que es digui de butxaca, és que literalment ho és, perquè cosa estranya, cap a la butxaca dels texans–, exquisidament editat i que sobretot, sobretot, constitueix com diu el subtítol, un utilíssim manual per a aquest lector hipotètic, però perfectament possible, que s’ha retirat als deserts quevedians.
De fet, es tracta de la primera traducció al català d’un volum avui clàssic escrit fa un quart de segle per l’escocès Richard Tufnell, pioner i guru de la pedra seca. Avui en fem fins i tot cursets, però a mitjans anys 90 –i entre nosaltres, fa quatre dies– aquesta tècnica secular semblava condemnada a la desaparició. Doncs no era així, i el més sorprenent del llibre és que al lector li costa poc posar-se en situació i veure’s capaç d’aixecar una estructura de pedra seca, que es diu així perquè –cosa òbvia, però que convé potser recordar– no utilitza ni ciment ni morter. Una pedra al costat i a sobre de l’altra, a pèl, i el mur no cau. Aquí està la gràcia.
Començarem pel clàssic i humil mur, i deixarem per a més endavant, quan hàgim adquirit una mica d’experiència, virgueries com ara cantonades, corbes, escales, passos, portells, pendents i marges. Tufnell, que en té el cul pelat, calcula que una persona amb experiència pot construir en una jornada entre dos i quatre metres lineals d’una paret d’un metre d’alçada, “sempre que tingui bones pedres disponibles, i en quantitat suficient”. I això últim no és evident, perquè un metre lineal de mur requereix, glups, al voltant d’una tona de pedres: “Per construir una paret de pedra seca calen, abans que res, pedres i temps”. Hi ha cinc tipus de pedra; les del fonament, “grosses sòlides i planes”; de construcció, “com a mínim amb una cara plana i sense protuberàncies”; d’ompliment o reble, per farcir els espais entre pedres; de trava, llargues i planes, que lliguen les dues cares de la paret; i de coronament, les més punyeteres, que culminen l’obra i li donen caràcter.
Tufnell ens dona de la mà en tot aquest procés, amb cinc utilíssimes regles d’or: disposar les pedres de manera que cadascuna toqui la del costat; vigilar que els intersticis no se superposin mai dibuixant una fissura vertical; omplir delicadament els espais entre pedres, i vigilar que la cara superior de les pedres de construcció sigui plana. I uns consells de seguretat, i de sentit comú: no aixecar mai pedres grosses tot sol; no posar els dits sota la pedra que estem col·locant; dur sempre ulleres quan escantonem una pedra, perquè un esquerdill als ulls pot provocar lesions greus, calçar botes amb puntera reforçada, per si una pedra ens cau inoportunament al peu, i usar guants de jardiner. Si el lector s’hi veu amb cor, el llibret conté fins i tot la llista amb el material elemental per posar fil a l’agulla: pic, pala, rascla, galleda, carretó, martell, mall, taps d’orella, cinta mètrica, novell de bombolla i cordill.
Anem, en fi, s’apunta també en aquesta dèria Walden amb Entre mans, dones pageses, dones dempeus, que com augura el títol és un recull d’entrevistes a pageses catalanes que s’han posat, per herència, vocació o totes dues coses, al capdavant de petites explotacions familiars i que segons l’autora, Laia de Ahumada, “després de tants anys invisibilitzades poden ser el futur del camp”. Atenció a les il·lustracions, que firma Rosa Vidal. Llàstima que no hi hagi cap pagesa andosina.