Ho auguràvem la setmana passada a Cal Pal, on Pere Moles exposa una singular sèrie d’obres que tenen la particularitat d’haver estat creades a partir de pans de Cladonia stellaris. Sí, home, una espècie de molsa que ha anat a buscar als països nòrdics, i que sembla viva, perquè conserva la textura, l’olor i la humitat originals però que en realitat no ho està. Un dels àmbits de cal Pal reinterpreta de manera molt personal els símbols nacionals, naturalment la Mare de Déu de Meritxell i també la nostra bandera. Es veia venir que un d’aquells drapeaux, per dir-ho a la sensacional manera francesa, acabaria en alguna seu institucional. I així ha sigut.
El síndic, Carles Ensenyat, va inaugurar ahir oficialment Tocoy se-gausos, la monumental tricolor en Cladonia stellaris confeccionada per Moles amb molsa, és clar. Fa 190 centímetres d’ample per 700 de llarg, està construïda amb cinc panells horitzontals i tot plegat pesa un centenar de quilos, així que molt probablement estiguem davant de la bandera més gran i més pesada que s’ha vist mai al país dels andosins. S’ha ubicat en un espai privilegiat, al primer replà de l’escala que baixa a l’hemicicle. Ben aviat farà parella amb el primer pendó que es conserva, el que el 1867 va onejar al pavelló andorrà a l’Exposició Universal de París i que s’està restaurant per reubicar-lo a Casa de la Vall. En parlarem un dia d’aquests.
El que mereix una explicació és sens dubte el pintoresc títol que Moles ha triat: Tocoy se-gausos era el lema històric de la casa de Foix, i com recorda l’historiador Quim Valera, la divisa estava cisellada a la llar de foc de l’actual despatx del síndic a Casa de la Vall. L’hi va fer gravar, diu, Pere Canturri, en alguna de les intervencions de l’últim terç del segle XX, i va desaparèixer amb la Constitució, que va posar una mica d’ordre en la simbologia nacional. D’aleshores data l’actual divisa, Virtus Unita Fortior, que de totes formes, adverteix l’historiador, “mai no ha estat elevada oficialment a tal condició de forma explícita”. A més de ser el lema dels comtes de Foix, Tocoy se-gausos –una cosa així com Tocam’m si tens nassos– ho era també de retruc de tots els seus dominis senyorials, entre els quals Andorra: “Canturri sostenia que era el lema del nostre país, dels vescomtats de Castellbò i Bearn i de tots els estats dels comtes de Foix”. Però, era realment així?
Tradicionalment s’ha atribuït la creació de la divisa al comte Gastó Febus, “gran senyor d’Andorra i un dels grans personatges del segle XIV europeu”. Però el cert és que la primera menció de la divisa no s’ha documentat fins al 1609, al volum Histoire des comtes de Foix, Béarn et Navarre. Els senyors de Foix la van lluir a l’escut fins que Enric II es converteix en rei de França i adopta les armes de la monarquia gavatxa, i resulta que la primera vegada que el trobem associat al nostre país és al llibre Andorra, el meu país, d’Albert Puig-oriol, en data tan recent com el 1963. Puigoriol el va transcriure a més molt alegrement: “To-goy se gausaus”. No hi ha cap prova, conclou Valera –i ho explicarà amb pèls i senyals al pròxim número dels Papers de Recerca Històrica– que Tocoy se-gausos hagi sigut mai la divisa del nostre escut.
Tampoc el Virtus Unita Fortior avui vigent de forma totalment oficiosa, i que neix a mitjans segle XVIII, en temps de Fiter i Rossell i el Manual Digest, quan el graven a la porta de Casa de la Vall. Enlloc consta que l’escut d’Andorra hagi de dur aquest lema, per molt que hagi acabat fent fortuna (i ombra) al més artúric de la casa de Foix. Però si mai us topeu pel carrer algú que es posa xulet i us diu “Tocoy se-gausos”, o llegeix-me si tens pebrots, no perdeu la calma i contesteu amb elegància aristotèlica:
–Amic meu, virtus unita fortior.
