Mig miler d'alumnes dels tres sistemes van assistir ahir a la xerrada que la primatòloga i activista britànca va oferir a l'escola Agora.

Tenia 10 anys quan va decidir que se n’aniria a l’Àfrica per estudiar-hi in situ i en persona la fauna salvatge. Deu anyets, com el mig miler d’alumnes que s’havien citat ahir al migdia al poliesportiu d’Agora per escoltar-la. Però no somiava a ser científica perquè aleshores, diu Jane Goodall (Londres, 1934), ser científica no era opció per a una noia: “La meva mare em va agafar i em va dir: ‘Si de veritat vols fer una cosa, aboca-t’hi amb totes les forces, treballa dur, aprofita les oportunitats i no et donis mai per vençuda’”.

La petita Jane va seguir el consell al peu de la lletra, va viatjar a Àfrica, durant tres decennis va estudiar el comportament dels ximpanzés que vivien en estat salvatge al parc de Gombe (Tanzània) i es va convertir, efectivament, en una de les científiques més reputades i influents de la segona meitat del segle XX. Avui és ambaixadora de la Pau de l’ONU, Dama de l’imperi britànic i –als 89 anys, recordin– incansable activista mediambiental al capdavant de la fundació que du el seu nom. Una dona carismàtica, que domina l’escenari, que sap el valor de la imatge i de la comunicació i que ahir va desfilar pel Col·legi Internacional per conèixer el primer grup Root & Shoots que ha brotat entre nosaltres –una onzena d’estudiants sota la tutela de la professora Ana Saperas– i per respondre a les preguntes del mig miler d’alumnes dels tres sistemes educatius que van tenir el privilegi de compartir un parell d’hores amb una icona del segle XX.

La gran aportació de Goodall a la primatologia va ser un cop de sort. Als 18 anys se’n va anar a Kènia, contra tot pronòstic perquè no s’havia pogut permetre estudiar a la universitat: es va passar mig any estalviant fins a l’últim cèntim per pagar-se el passatge. Per pura casualitat va aconseguir feina com a secretària al Museu de ciències naturals de Nairobi, i el director, Louis Leaky, li va proposar la prova de la seva vida: plantar-se al parc de Gombe per estudiar-hi el comportament dels ximpanzés salvatges. No ho havia fet ningú, però Goodall va dir que sí. No la deixaven anar-hi tota sola –era poc més que una noia, i som a Kènia, a finals dels 50– i va i no se li acut una altra que enrolar-hi la seva mare: “Va passar amb mi els primers quatre mesos a la selva. La llàstima és que just quan va marxar vaig fer el gran descobriment que va revolucionar la primatologia del segle XX: m’havia guanyat la confiança d’un ximpanzé que es deia David Barba Gris. Un dia m’hi acosto i veig que està pelant un pal per treure-li les fulles. Que poc després l’introdueix en un termiter i que quan s’hi han enganxat pru insectes, l’extreu i se’ls cruspeix. Aquell ximpanzé havia fabricat una eina! Segons el dogma científic de l’època, només els humans érem capaços de fabircar eines. Per tant, o redefiníem el concepte d’humà, o havíem d’admetre que els ximpanzés són humans”.

De fet, no fabriquen només canyes de pescar termites. També una mena d’esponges per xuclar l’aigua que s’ha acumulat en un forat i poder beure-la, i són capaços d’utilitzar pedres com a armes. A més, cada grup de ximpanzés genera una cultura pròpia, amb habilitats i eines diferents de les dels seus veïns. I tot això ho sabem gràcies a aquella nena de 10 anys que somiava a marxar a Àfrica.

Goodall va dedicar els següents trenta anys de la seva vida als ximpanzés de Gombe i va crear a l’Àfrica quatre santuaris, espais reservats on cuidar i alimentar les cries òrfenes que havien perdut les mares a mans dels caçadors furtius i que no sobreviurien soles a la selva. Hi han passat calcula, un miler d’animals i al més gran, el de Tchimpounga, al Congo, n’hi viuen un centenar i mig.

Però vet aquí que un dia, sobrevolant el parc de Gombe, es va adonar que tota la selva que l’envoltava havia desaparegut víctima de la desforestació: “No podia quedar-me observant els ximpanzés enmig d’aquella devastació”. I així és com comença la segona vida de Goodall, reconvertida ara en activista mediambiental i en predicadora d’una bona nova que els grups Roots & Shoots –una cosa així com Arrels i Brots, amb presència avui a 71 països de tot el món– es dediquen a escampar al seu entorn immediat. “Em vaig trobar molts joves que havien perdut l’esperança, deprimits, apàtics, que pensaven que no podien fer res per lluitar contra el canvi climàtic i preservar la biodiversitat. Però sí que poden. Tots podem. El que fem marca la diferència. Agafa el teu trosset de món i actua, i si ajuntem tots aquests trossets, aconseguirem un món millor. El que hem de fer és decidir quin tipus de diferència volem marcar al món”.

La trobada va acabar amb una crida a l’acció: “Sovint em demanen com puc tenir esperança. I la tinc perquè crec en la força indomable de l’esperit humà, de qui no es dona per vençut i continua lluitant per la seva causa. Tots tenim aquest esperit, tots i cadascun. Però l’hem de deixar brotar i l’hem de saber trobar. Reconeix aquest esperit dintre teu i descobreix per què estàs aquí. La teva vida és important”.

Que així sigui, doctora Goodall.