Lliçons de futur sota les runes

Una concatenació de causes (dels 1.200 anys del monument al morter en degradació, una indetectada falla al vessant sud-est i la pluja i el vent bufant com mai aquella nit) es diria que amb la fatalitat planant per sobre de totes elles i l’aparent propòsit dels responsables de Patrimoni d’excloure un examen autocrític sobre la gestió del bé i les actuacions realitzades (o no). Així es van exposar les conclusions (de moment, més aviat no-conclusions) del comitè d’experts que havia d’explicar per què el campanar de Sant Vicenç d’Enclar es va esfondrar la matinada del 20 de desembre passat. Val a dir que, si més no, el que el director de Patrimoni, Xavier Llovera, considera un “accident”,  ha servit per posar damunt de la taula de la ministra Sílvia Riva un possible “canvi de paradigma” pel que fa a la diagnosi dels monuments, amb modelitzacions en 3D i analítiques en profunditat. Costós tot plegat i invasiu per als béns. Però al qual se sotmetrien, si el projecte prospera, totes les torres amb campanar: primer les romàniques i a continuació les d’època barroca.

    A banda, tota la feina de la comissió d’experts, va apuntar la ministra de Cultura, Sílvia Riva, servirà de base per a la reconstrucció. Que sembla ser que arribarà tan aviat com l’any vinent.
 
    Llovera, que va comparèixer amb la ministra i dos dels experts del comitè, José Luís González i Olivier Poisson, es va referir als diferents “càncers” del monument. “Quin és més important que l’altre? No ho sabria dir”, va apuntar el director de Patrimoni abans d’enumerar les nombroses causes i atzars, des de la “degradació molt important del morter” a la “fallida parcial de la base en la seva banda sud-est” i “l’episodi de pluges i vent dels dies 19 i 20 de desembre (de 16 hores, amb una precipitació acumulada de 80 l/m2 i ràfegues de vent de fins a 86 km/h)” sobre una construcció mil·lenària.

“Inexplicable”
Causes totes “imprevisibles” es van esforçar a argumentar i per això el monument va acabar a terra de manera “inexplicable”. Tombat, no col·lapsat, va especificar Llovera, en línia amb el que fins ara havien avançat ja diferents experts de manera extraoficial. El cas és que per haver-se adonat de la degradació del morter haurien calgut “cales sistemàtiques”, va indicar Poisson, ex-inspector general de Monuments a França. Són procediments que s’apliquen als monuments grans però escassament als de petita envergadura, va puntualitzar Llovera, entre altres raons per l’elevat cost que suposen. En tot cas, es va escudar el director de Patrimoni, el monument “ens va enganyar perquè tenia una façana més ben cuidada que l’interior”.

    Pel que fa a l’acció del vent i la pluja, més enllà de si va ser la més forta tempesta que suportés mai un monument amb deu segles de vida, González Moreno-Navarro, arquitecte i professor de la UPC, va apuntar que “l’efecte de les ventades s’acumula al llarg del temps”, al temps que va insistir a “trobar més dades per confirmar o no les diferents hipòtesis”.
 
    Però també va haver-hi, van admetre, un “punt estratègic que va fallar”, situat a les fileres més baixes de pedres de la base de la torre, per on l’estructura va trontollar, com va avançar el BonDia dimarts passat. Un possible “punt de feblesa que va fer caure la torre com ho va fer”, va indicar Poisson.     En aquest examen de causes no sembla haver entrat, però, el manteniment i les inversions (o falta d’elles) que s’hagi fet en el monument al llarg del temps. Sobre la més recent, la del 2017, Llovera es va limitar a admetre que va ser “més epidèrmica que de l’interior, però es desconeixien els càncers interns, la descomposició de la pasta, no la vèiem”. Un aspecte, va reconèixer, que “potser no es va tenir prou en compte però era difícil, perquè no es podia desmuntar tota la torre”. En tot cas, va ser una intervenció amb un cost d’uns 70.000 euros, va recordar, que a l’hora de ser plantejada va portar a debat al si mateix del departament de Patrimoni: “Es pot actuar sobre els monuments de diferents maneres i en aquell moment es va valorar quina era la millor”. En tot cas, va concloure, “no teníem cap indici que podia caure o sens dubte hauríem corregut tots”.