Lluís-Anton Baulenas presenta la seva darrera novel·la, ‘Amics per sempre’, avui a les set de la tarda a la biblioteca Sant Agustí de la Seu d’Urgell i demà, a la mateixa hora, a la llibreria La Puça d’Andorra la Vella. Inspirada en 1992, el protagonista arriba a la Barcelona olímpica provinent de la guerra dels Balcans. Viatja per les subseus dels Jocs Olímpics, com la Seu, i de rebot passa per Andorra. L’autor ens parla de l’obra.
Com se li va ocórrer lligar Barcelona 92 i la guerra dels Balcans, dos esdeveniments contemporanis però tan distants?
La primera raó és senzilla, és perquè van començar al mateix temps i el personatge els viu. Viu el començament de la guerra dels Balcans, hi passa un temps, presoner i torturat, i quan torna estan a punt de començar els Jocs Olímpics. Cronològicament van junts.
Cronològicament sí, però els ha casat perquè vol establir alguna mena de paral·lelisme amb l’actualitat?
No directament. La novel·la mostra que l’any 1992 es van esdevenir aquests dos fets, i encara que siguin diferents van ser importants. A l’antiga Iugoslàvia es va iniciar una guerra tan cruel o més que la Segona Guerra Mundial, i ara una cosa que no es pensava que tornaria a passar a Europa està passant, al mateix temps que té lloc un altre tipus d’esdeveniment que, en teoria, crida a la fraternitat. I també és greu que molta atenció es dirigís als Jocs Olímpics i que allò que passava a Iugoslàvia quedés gairebé tapat del tot per aquest esdeveniment.
Parla també de l’esplendor de la Barcelona d’aquell any, però també d’una ciutat de contrastos, de clarobscurs.
Són clarobscurs provocats per l’organització d’aquells Jocs, que van significar, i signifiquen, un importantíssim pas endavant en la història de Barcelona, i a més a més avui encara en podem veure els resultats. Però al mateix temps es van donar tota una sèrie de circumstàncies al seu moment que, per la mateixa fal·lera de voler mostrar només la part positiva, van quedar com amagades, no només sobre la guerra sinó també sobre Barcelona. El llibre, que no és d’història ni periodístic sinó que és una novel·la amb un personatge i argument, no deixa de tenir un punt de vista crític.
Hi fa sortir escenaris com els Balcans i Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics, però la Seu d’Urgell i fins i tot Andorra també hi apareixen.
No en tenia la intenció, però el protagonista va passant per casualitat per una sèrie d’escenaris que van ser subseus olímpiques. Passa per la Seu, on tenen lloc uns capítols molt importants del llibre, i a més això em va permetre conèixer la realitat de la Seu i com van afectar els Jocs Olímpics la ciutat i també tot l’eix pirinenc. Vaig fer un treball de camp a l’estiu i estic molt content d’haver-lo fet. Andorra, malgrat no ser subseu olímpica, sí que hi apareix perquè uns protagonistes treballen en un bar d’Andorra i pugen i baixen a la Seu d’Urgell, i per això el Principat també apareix a la novel·la.
Quin missatge és el que vol transmetre amb aquesta novel·la de contrast i de crítica social?
El missatge és doble. Per una banda, la història individual d’una persona que es veu sotmesa a unes circumstàncies extremes que gairebé li costen la vida, que ha de reubicar-se i ho fa, com acostuma a passar en les meves novel·les, recuperant les ganes de viure gràcies al món més proper, que en aquest cas són dues noies amb les quals té una relació. Els conceptes de solidaritat i d’amistat també hi són presents.
Per una altra banda hi ha un altre tema, més general, que es basa en la situació del 1992, en què l’actualitat pot emmirallar-se parcialment, i és que els estats, els organismes internacionals, davant d’un fet calamitós com és una guerra acostumen a reaccionar tard i malament, i avui en dia s’està veient en la qüestió dels refugiats.
Però el final és esperançador?
Sí. És una novel·la dura, però al final hi ha un missatge sobre la vida i la necessitat de tirar endavant. Al protagonista, abans de viure la situació dramàtica, no li passava res com a persona normal i corrent, i de tot el que li passa n’aprèn. La novel·la el que explica és com recuperar l’esperança per la vida.
Ha estat definida com una novel·la de to irònic i de crítica social, dura. Quin adjectiu li agrada més?
Una mica tots, perquè una cosa no impedeix l’altra.
Amics per sempre va obtenir el premi Ciutat d’Alzira 2016. Què li suposa aquest reconeixement de prestigi?
Suposa el mateix que tots els guardons, però aquest m’agrada particularment perquè és un premi seriós i a més a més em lliga amb el País Valencià, i m’agrada que la meva obra recorri totes les terres de parla catalana. Per això també vaig a Andorra. Estic molt content. És un reconeixement, un incentiu, i també és una injecció econòmica, que sempre va bé.