Diu Sergi Mas que té la sensació que havent coincidit amb aquella generació de catalans extraordinaris que es van instal·lar temporalment o per sempre en aquest racó nostre de món —Lluís Capdevila i el mestre Fontbernat, Esteve Albert, Manuel Anglada i Norbert Orobitg, i ho deixem aquí per no allargar-nos— “no els vaig saber aprofitar prou”. Doncs l’últim número de la revista Àgora, que es va presentar ahir a La Puça, ve a resoldre ni que sigui mínimament aquest mal regust que se li va quedar a Sergi Mas —i a satisfer la legítima curiositat dels qui no els vam arribar a conèixer— evocant la figura proteica i avui quasi oblidada de Capdevila.

En repassàvem la trajectòria dies enrere, però cal tornar-ne a parlar perquè Júlia Fernández ha rescatat de les profunditats abissals de la Biblioteca Nacional la sensacional, última entrevista al nostre home d’avui. La firma Antoni Viñas i es va publicar al setmanari Poble Andorrà la tardor del 1975. Una mina que ens aproxima Capdevila a través de les seves paraules. Hi descobrim amb sorpresa la poca estima que té a Cançó d’amor i de guerra, probablement la peça per la qual és avui més recordat: “Una comèdia que no m’agrada”, en diu sense pèls a la llengua. I ens informa que acaba de firmar un contracte amb Editorial Selecta per publicar-hi els catorze volums de la Història de la meva vida i dels meus fantasmes. Un projecte que no va passar, llàstima, de les bones intencions: quatre decennis després sols han vist la llum les tres primeres entregues: tants llibres prescindibles que es publiquen!

Capdevila evoca els anys madrilenys, amb les seves fílies —Machado, “gran amic meu, d’aquells que més m’han estimat”— i les seves fòbies. Amb lloc destacat, entre aquestes últimes, per a Manuel Azaña, “senyor d’un físic no gaire agradable” i a qui li endevina, diu, la “covardia” per la forma com, a la tertúlia de La Granja del Horror, el futur president de la República mirava de passar desapercebut quan entrava el dictador Primo de Rivera i Valle-Inclán —“don Ramon”, per a Capdevila, que exercia de mestre de cerimònies— li deixava anar un estirabot. No són les úniques patums de les lletres espanyoles, ni tampoc l’única tertúlia, que desfilen per l’entrevista: també ho fan Unamuno i Gómez de la Serna, Luis Bello i Luis de Tapia, i la Cacharrería, el conciliàbul literari que Unamuno regentava a l’Ateneo.

Especialment interessants són els paràgrafs que dedica als anys de la República, quan Companys el posa al davant de La Humanitat —el diari d’ERC— i de la Guerra Civil: “Me’n vaig anar al front de l’Ebre, de fàstic que em feia la rereguarda amb tots els seus comitès i històries.” Comissari de premsa a la columna Macià-Companys, primer, i després comissari polític —glups— a l’Exèrcit de l’Est. Fins a la Retirada i el cèlebre incident —que Sergi Mas recorda a Àgora— del pas de la frontera amb barret, abric i monocle i els gendarmes gavatxos quadrant-se davant d’aquell home imponent. Com a mínim, així és com ho explica ell, i no hem de passar per alt la tendència fabulosa de Capdevila, que sosté sense que li tremoli la veu que, refugiat a Perpinyà, va escriure al “president Herriot”, a qui diu haver conegut a Viena a través de Pau Casals, denunciant el tracte infame a què eren sotmesos els refugiats espanyols: “Tres o quatre dies més tard vaig saber pel prefecte de Policia que el president de la República s’havia interessat per mi i donava ordres que em fessin una carta de residència...”

El cas és que Édouard Herriot va ser tres vegades primer ministre —l’última, el 1932— però mai president de la República... Del pas, en fi, per la Resistència, només diu que el grau de tinent que li van concedir era de fet inferior al de comissari que havia tingut durant la Guerra Civil —“Em van degradar”— i ignora sorprenentment el seu paper en les xarxes de passadors —a través d’Andorra!— que a vegades se li ha atribuït. Relata, per acabar, com es va convertir en catedràtic de literatura hispànica a la Universitat de Poitiers —“Si no, m’hauria mort de pena, d’inactivitat i de nostàlgia”—, diu que només tornaria a Barcelona “a dirigir una publicació catalana” —som al 1975, amb l’Avui a punt de veure la llum, sona a indirecta— però el millor de tot és l’entradeta que li dedica Viñas, d’insòlita actualitat i que resumeix el tarannà de la seva generació: “Sóc el mateix home que va sortir, una nit de febrer del 1939, de Catalunya. No sóc un sectari. No sóc un demagog. Al contrari, sóc un home que creu que, per damunt de les dretes i de les esquerres, hi ha una altra cosa: la intel·ligència i la bondat. I que tant a les dretes com a les esquerres hi pot haver gent bona i dolenta, intel·ligent i nècia.” ¿Ho veuen, com és urgent editar d’una vegada les memòries de Capdevila?