Diari digital d'Andorra Bondia
Captura del videoclip de 'Diuen, diuen', el primer single del disc; el va dirigir Isak Férriz.
Captura del videoclip de 'Diuen, diuen', el primer single del disc; el va dirigir Isak Férriz.

Lluís Cartes, cantautor: “Els discos són una relíquia, ja no queden botigues que en venguin”


Escrit per: 
A. Luengo / Captura: I. Férriz

Torna Cartes, Lluís Cartes, en la penúltima vetllada de l’Auditori. Amb ‘El país dels nans cabuts’, que fa un any va presentar a Colors de Música. Quasi un experiment perquè va tocar literalment totes les tecles, des de la composició a la producció. La criatura ha crescut, ell n’està orgullós, i a més l’amanirà amb un grapat de temes del nou disc, ja al forn, i l’estrena en directe de ‘Dama negra’, que al disc fa plorar. Estan avisats.

Suposo que no repetirà l’espectacle que va presentar l’estiu passat a Coprínceps?

La base és la mateixa, El país dels nans cabuts. Però amb variacions substancials: tres temes nous de trinca i algunes col·laboracions sorpresa que, com comprendràs, no revelaré si no és en presència del meu advocat.

Sol o amb banda?

Amb banda: Fede Marsà a la bateria, Albert Freixas a la guitarra i Marc Prat al contrabaix.

Què n’ha sigut, dels Fluxes?

És una pura qüestió logística: visc a la Garriga i per assajar és més fàcil fer-ho amb aquests músics. Res més. El disc ja té un any llarg de vida.

Ha madurat bé?

Hem fet bolos, però no gaires. Tampoc no és el que pretenia. La realitat és que costa molt trobar bolos en condicions.

Sempre li queda l’opció del One-Man-Show que, de fet, és com va concebre el disc: vostè s’ho va fer tot.

L’opció hi és, però no em convenç. Hi ha uns arranjaments que, si no pots portar al directe, perden tot el sentit. Un disc no és només guitarra i veu. I, a l’escenari, vull portar-hi el disc. Per això, m’estimo més fer pocs bolos, però en condicions, que no prodigar-me de qualsevol manera. Podria agafar la guitarra i anar de cantautor, però...

...Li ha passat l’edat.

També. Però crec de veritat que es tracta d’ensenyar la feinada de producció que hi ha al disc, els arranjaments adequats per a cada instrument. Prescindir de tot això, per mi, és com si em castressin.

Quines cançons han funcionat?

Diuen, diuen i Em vaig confessar han agradat, sembla. I per al d’avui hem incorporat Dama negra: li tenia molt de respecte, el vaig escriure per la mort de ma mare, em feia cosa de tocar-lo, que no sortís prou bé. Però li hem donat un gir i n’estic molt satisfet. Crec que serà la bomba, mira el que et dic.

Fa un any deia que en lloc de canviar-se de cotxe va adquirir un estudi de gravació. Se’n penedeix?

En absolut. Em surten feines de teatre, titelles, pallassos, teatre infantil... És més agraïda una feina creativa que no la cosa aquella tan pautada de publicitat, tot i que també en faig i no seré jo qui d’aquest pa en faci rosegons.

On l’hem pogut veure, els últims temps?

A Katia, amb Teatre Nu. Estem acabant un muntatge amb Tanaka, que és una companyia de titelles. I no em queixo, no.

'El país dels nans cabuts' el va concebre, gestar i parir vostè sol: des de la lletra a la producció, passant per la major part dels instruments. Perquè desconfia dels músics d’estudi?

Ho vaig fer així sobretot pel que tenia de repte, de comprovar si era capaç de fer-ho tot sol.

I ho era, o no?

Evidentment, no, i per això hi ha col·laboracions, d’Oriol Vilella, entre d’altres: jo no soc clarinetista ni guitarrista ni contrabaixista. Però és que, a més, treballar així et dona tota la llibertat: com que treballo a casa, m’hi prenc el temps que em surt de la baqueta i no he de gravar a preu fet perquè cada minut d’estudi em surt per un ull de la cara.

A 'Un flirt a la rima' fa la fil·ligrana d’escriure una cançó només amb monosíl·labs, al més pur estil Pere Quart. S’atreviria a intentar-ho amb esdrúixoles?

Ostres! El català, com l’anglès, té una oferta de monosíl·labs molt considerable, i això facilita les coses. Esdrúixoles!? Ho veig complicat, però m’ho apunto. Un altre repte.

Li he de demanar: escriurà un rèquiem pel Transbord?

Quina jugada! Un rèquiem no ho sé, però alguna llagrimeta sí que vessarem, perquè va ser un baluard de l’avantguarda i va fer una feina importantíssima. Al Transbord hi trobaves tot el que a l’Espanya dels anys 70 i primers dels 80 arribava tard o, simplement, no arribava mai. Ni ells deuen ser conscients de la importància que han tingut per a molts aficionats. El dineral que m’hi he arribat a deixar!

Vostè ja no va fer una edició convencional d’'El país dels nans cabuts'. Els discos, espècie en extinció?

És que només es venen als concerts i a la web. No val la pena distribuir-los a les botigues: simplement, no hi ha botigues que en venguin. I còpies, poques, perquè no és qüestió de guardar al garatge deu caixes plenes de CD. S’està convertint en una relíquia.

Està clar que de les vendes de discs no en viuen.

Vivim del que podem. De l’altra música. Un projecte com aquest és una aventura absolutament romàntica, un petit luxe que m’he regalat per plasmar-hi les meves dèries. Com tanta gent, jo tinc el cul llogat, treballo per encàrrec i això és el que em dona de menjar.

El pròxim disc, d’aquí a quatre anys, el lapse entre 'Carenant l’absurd' i 'El país...'?

Abans, abans. Ja en tinc la meitat fet. I del que es tracta és de buscar una fórmula nova, diferent, per no repetir-me, que és avorridíssim.

Abans o després que el pròxim d’Hysteriofunk?

La veritat és que també estem en efervescència, així que és possible que surtin els dos alhora, o gairebé.

Andorra
Ordino
Auditori
temporada
concert
Lluís Cartes
Cartes
El país dels nans cabuts

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Un dels millors artistes, si no el millor, que tenim al nostre país.Polifacètic i eclèctic. Un gran respecte i admiració per la creativitat i passió que comparteix amb tots nosaltres..

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte