Dia de ‘promo’ per al nostre home. A l’antiga, portant el disc en mà i buscant el boca-orella. És la seva quarta criatura (musical) i la més rara, potser la menys Cartes de totes. El poden escoltar –sencer– al seu web. Però no hi trobaran el llibret, espectacular, il·lustrat per Martí Torras i una cosa així entre Dalí, Fer (les 'Historias fermosas' d''El Jueves', recorden?) i el Peyo dels Barrufets: una vagina gegant i tot de nans pul·lulant per allà. La presentació: el 29 d’agost a Coprínceps.

Se sent especialment satisfet d’haver escrit, gravat i produït el disc vostè tot sol. Emprenyat amb les discogràfiques, potser?

El que volia sobretot era tenir temps per fer i desfer sense presses. L’error pot ser molt creatiu, i quan vas amb el coet al cul no et pots permetre el luxe d’equivocar-te i rectificar.

Si ho entenc bé, ha fet el que li ha sortit del pap, així que no li podrà donar la culpa a ningú més.

El que és un luxe és haver-me embarcat en un projecte àcrata com aquest. En lloc d’invertir en un cotxe nou, ho vaig fer en un estudi per poder perpetrar coses així.

Cinc anys des de 'Carenant l’absurd'. Els he vist més ràpids.

Hi ha molts temes que són anteriors, però com que la idea era fer-m’ho jo tot sol, requeria temps. A part de la feina com a músic d’estudi i que, en fi, també he sigut pare. Al final, el dia té 24 hores.

Diu que 'El país dels nans cabuts' és un punt i a part respecte als discos anteriors. En què es diferencien?

La temàtica no ha canviat: hi aboco les meves dèries, les meves inquietuds. Però la instrumentació, sí. Fins ara els meus temes i la música que m’encarregaven eren dos àmbits quasi impermeables. Ja no. He deixat de costat el pop ringo-rango i he explorat estils que havia anat tastant al circ, al teatre...

Indignat, o com a mínim emprenyadet, és més fàcil escriure?

També hi ha un parell de temes més diguem-ne romàntics, com Nen de Masia, que vaig escriure per al meu fill...

Com 'Beautiful Boy', de Lennon, estupenda cançó (si ets pare).

La indignació et dona motius per escriure, és veritat, però Carenant l’absurd –per exemple– el vaig escriure imbuït de la fascinació pel món que vaig descobrir viatjant.

Quants instruments toca, al disc?

Veu, guitarres –acústica, elèctrica i clàssica–, piano, orgue, acordió, baix, bateria, percussió, arpa de boca, tarotes i programacions. També xiulo, i els riures, que són meus!

Algú l’ha batejat com el Prince de les Valls. Vergonyeta?

Deu ser algú que m’estima molt. Però hauria de ser negre, per començar. La culpa que sigui multiinstrumentista, en fi, és de Daniel Areny: de petit m’hi passava hores, al Musical Andorrà, i no parava de demanar-li de tocar sobretot els instruments que no havia tocat mai. “Si després ho neteges, ho asseques i ho guardes, cap problema”, deia. Amb quin no s’atreveix? Els de vent, que se’m resisteixen.

Al clip de 'Diuen, diuen' s’ha disfressat d’una barreja de Lenny Kravitz i David Carabén. Satisfet?

M’agrada més pensar en Eugenio, amb els lluentons i les ulleres fumades. Amb cap humorista he rigut tant com amb ell. Carabén? La veritat, no escolto Mishima. Lenny Kravitz m’interessa més.

Al disc flirteja amb bolero, tango, pasdoble, 'chanson' i ritmes balcànics. Venint d’un Hysteriofunk en exercici, no deixa de ser pelet desconcertant.

No tant: El país dels nans cabuts és un valset en 5/4, un compàs d’amalgama que és molt Hysteriofunk. En els altres discos ja n’hi ha, però amb el pop queden més dissimulats. En fi, que soc un melòman compulsiu: escolto qualsevol cosa...

Menys Mishima.

No et pensis. Els prefereixo a Sopa de Cabra, per exemple.

L’hi he de demanar: el país dels nans diu que queda cap al sud. On, exactament? O no és un lloc físic?

Ho és, i tant que sí: el nostre món occidental i capitalista, on sembla que només importen l’èxit i les formes. Però no, és mentida: el que importa de veritat són altres coses. I aquesta contradicció ens desconcerta. Hi ha una imatge que ho explica molt gràficament...

Endavant.

Ens hi veig com espermatozous, que neden com bojos cap a la vagina gegant, que és l’èxit. Si no hi arribes, no ets res.

Em vaig confessar... L’hi he de dir: ficar-se amb l’Església, avui, és molt fàcil. De fet, surt gratis total.

Vaig anar a un col·legi de capellans... A veure, surten contínuament casos de pederàstia; i ara, això del bisbe de Solsona...

Si li dic que 'Em vaig confessar' sona pelet Amics de les Arts...?

Som coetanis: vam arribar a la final del Sona 9 el mateix any. Alguna cosa devem tenir en comú.

Amb 'El capellà del poble' buscava una bona i, si pot ser, mediàtica polèmica?

Que consti que no és meva, sinó d’Albert Pla.

Però la canta vostè.

En soc un gran fan, sobretot del de la primera època. Ell la canta a capella, nosaltres l’hem tocat sempre amb Els Fluxes, i mai no hem tingut cap problema. Evidentment, no la tocaria davant del Papa, a València... Tot i que, ben pensat, potser sí.

'Un flirt a la rima': coseta rara!

És un vòmit de rimes sense altra pretensió, buscant sobretot monosíl·labs: m’encanta.

Pere Quart en té una estupenda tirallonga.

I tant: “Doncs jo sols vull/ –ei, si pot ser–:/ Un poc de fam/ i un xic de pa./ Un poc de fred/ i un poc de foc./ Un xic de son/ i un poc de llit...”

'Diuen, diuen'... No l’acabo d’entendre, però en una cançó això tampoc no és dolent.

Al contrari. D'altra banda, tothom em demana si té alguna cosa a veure amb Pujol, però no, és molt anterior.

'Dama negra' sona progressiva. M’equivoco?

En absolut, com L’obaga del nord. És d’aquestes que et surten d’una tirada. Em va tocar la mort molt de prop i em va sortir la cançó més curta, més sintètica de totes. La més comercial, com veus.