La cita és el cap de setmana al refugi del Comapedrosa: dues jornades d’art contemporani –poesia, electroacústica, audiovisual i naturalment, performances– per a una proposta tan rara com exquisida. Si els han entrat ganes de pujar-hi, fan tard, perquè l’aforament, limitadíssim, fa dies que està complert. Però no s’hi amoïnin perquè la temporada que ve en podrem veure un tastet a la galeria Riberaygua.

Per què cal un festival com aquest?

La sensació que tenim és que l’art de tota la vida –posem que fins a principis del segle XX, si parlem de música– ja té els seus aparadors, i està bé que sigui així. Però l’art contemporani, no, i nosaltres volem i necessitem parlar d’avui amb el llenguatge d’avui.

Els caramels de Jenkell, Ull-Nu, les improvisacions del festival d’orgue –deixem-ho aquí– podrien encabir-s’hi tranquil·lament, en aquesta etiqueta.

Evidentment. Podríem afegir-hi que l’artista contemporani s’interessa per l’experimentació i per les noves formes d’expressió, per la interdisciplinarietat i les noves tecnologies.

Si li dic que l’art contemporani acostuma a ser més aviat espès i només és apte per a iniciats, em crucifica.

El que m’interessa de l’art, de qualsevol tipus d’art, és l’experiència estètica. I és cert que una part considerable de l’art contemporani es recolza més en la verbalització de l’obra que no en l’experiència estètica que proporciona. Això en pot dificultar l’accés al públic no especialitzat. Admeto que cert art d’avui està excessivament intel·lectualitzat i perd el contacte amb l’espectador o l’oient.

Sergi Mas en desconfia tant que sospita que l’art contemporani és un calaix de sastre on cap tot i una excusa per als qui van justets de tècnica. I d’ofici.

Totalment d’acord. Els últims anys hem assistit a la democratització de les noves tecnologies i per tant de la creació. Amb un ordinador qualsevol es pot crear una banda sonora. O intentar-ho, vaja. Això és sensacional, però ha generat un excés d’oferta, i tot això lligat al consumisme ambiental, que també afecta el món de l’art. El consumidor busca una satisfacció ràpida. No hi ha lloc per a la reflexió.

Són molt pesats, amb la interdisciplinarietat...

Però és que ben mirat, el teatre grec ja requeria la col·laboració de diverses disciplines, des del senyor que creava les màscares fins al que es preocupava de posar les espelmes per generar una il·luminació determinada. No en deien interdisciplinarietat, però ho era.

On queda el geni creatiu individual de l’artista romàntic?

El lied, que és un gènere ben romàntic, no és res més que poesia i música. La interdisciplinarietat suma, et permet crear una obra més completa que barreja diverses formes d’experiències sensorials: hi ha gent que és més auditiva, i hi ha qui és més visual.

Hi ha artistes que dubten legítimament que la creació pugui ser una empresa en veritat col·lectiva.

Creiem que junts podem fer més, igual que la parella, la família i els amics permeten anar més enllà de l’individu. Però és que tampoc no renunciem a la creació individual.

Com es crea, una obra col·lectiva?

El procés és complex, sí: abans que res cal saber exactament què volem dir, tenir-ne una idea clara i comuna. I quan ho tenim clar, passem a la formalització, cadascú des de la seva disciplina, però en contacte constant perquè hi hagi una certa coherència.

Volen difondre l’art contemporani però ho fan d’una forma tan rareta que el resultat final és francament elitista. I efímer: qui no vagi al refugi no veurà res.

Fer pujar la gent al Comapedrosa ja és quasi, quasi una performance. I aquest concepte –art contemporani, medi natural– només té sentit allà. Però t’avanço que per a la temporada que ve tenim previst exposar a la Riberaygua part de les obres que es veuran aquest cap de setmana.

Pujaran el material amb cavall: molt rústic, però no sé que n’opinaran els animalistes.

No hi veig res de dolent, sempre que l’animal estigui ben cuidat, I els nostres cavalls ho estan. Si ho pugéssim amb helicòpter, com l’any passat, els ecologistes els que posarien el crit al cel.

El progama estrena secció electroacústica: què ens hi hem d’esperar?

Obres creades amb material sonor generat per mitjans electrònics, siguin sintetitzadors o sons pregravats i manipulats. Els artistes que vindran els he contactat a través de l’escola Katarina Gurska de Madrid, on vaig fer el postgrau en sonoogia i –precisament– el màster en composició electroacústica.

La dansa també debuta.

Amb Habitants espais, d’Emma Riba. I proposem un grapat d’estrenes universals. Per exemple, La crida, un poema d’Arnau Orobitg per al qual he creat un seguit de sonoritats que potencia certs moments de la peça.

I estrenen 'Cec', de Toni Gibert, per a soprano, saxo i guitarra. No és el que en diríem una formació radicalment contemporània.

El material sonor està concebut per a instruments diguem-ne tradicionals, però el resultat no és una sonata sinó una obra contempor+ania. Entre dodecafònica i atonal, en aquest cas.

Vaja: nyigo-nyigo.

Però a la vegada accessible. I tenim també intenció de portar-lo a la Riberaygua.

Més estrenes.

Mom’s silence, un dels primers audiovisuals de Martín Blanco, i Harmonia, de Sara Valls: treballa amb pigments naturals, que existeixen des que l’home era home, i en canvi crea una obra inequívocament contemporània.

Acabem amb 'Natura sonora', a quatre mans entre Valls i vostè mateix. Una escultura sonora! Com es menja, això?

De moment estem en la fase d’estudi i recerca. Treballem sobre patrons existents a la natura per arribar a la forma de l’obra. En aquest cas, una espiral de canyes de mides diferents que giren al voltant d’una altra canya central. A l’estil d’un sonall infantil, si tu vols.

I sona, això?

I tant. Hi ha escultures en què el so el genera la interacció dels espectadors; en aquest cas, ho fa el vent.