A ningú no li amarga un premi, i menys quan, com en el cas de l’Estel, que diumenge es lliurarà a l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, reconeix una d’aquelles feines que es fan ‘pro bono’, traient hores a descans i família. 

Felicitacions. 
Ho veiem com un reconeixement a la feina i un incentiu per continuar fent-ne més. La nostra idea no és saturar-nos, perquè ho fem durant nits, vacances, diumenge, i sense rebre ni un euro, sinó anar mantenint un volum assumible. Que no ens passi com a entitats que neixen amb tanta força i fan tant que la gent es crema. 

Doncs Déu n’hi do. 
Ens centrem molt en temes d’història i patrimoni, però no tant perquè ho vulguem, sinó perquè escau: es fa recerca de tots els àmbits, però en natura no hi ha pràcticament ningú més que el Jordi Dalmau, per exemple. 

Hi ha uns quants ‘malalts’ per la història.
Sí, sí. El principal problema de l’Institut d’Estudis és el nom, oi? que sembla institucional (riu), però és una associació sense ànims de lucre, que funcionem amb uns pressupostos de misèria, per pagar les despeses de funcionament. Jo seré el president, però pago la quota de soci, poso cadires i escombro si cal. La recerca, sí, la fem en temps lliure. Per ganes i perquè som una colleta i ens ho passem bé. 

Pressupostos: qui ajuda?
Ningú. Quotes de socis. 

Voluntat d’independència?
Per tot una mica. Quan hi ha una publicació, assumim la despesa amb els recursos dels socis, uns 150 ara mateix, nominals. Fent recerca som quatre gats, tot i que també hi ha qui fa gestió, cadascú allò on se sent còmode. Si volguéssim augmentar el volum d’activitat, podríem anar a buscar subvencions. Però sabeu què? Cal tanta paperassa que acabaríem fent gestió i no recerca. No val la pena. Això sí, hem de puntualitzar, sí que tenim col·laboracions d’altres institucions per fer activitats, com l’Espai Ermengol per al Parlem d’història. I l’Arxiu Comarcal paga les despeses de l’streaming del cicle Desenterrant el passat. 

Fan el ple, aquests cicles. 
Sí, sí. Potser és un pèndol. Ja fa anys que funciona molt bé. Contentíssims. Potser en uns anys l’interès està en un altre lloc. No sé. Però el que sí crec que és mèrit propi és el següent: molt sovint la història no agrada per culpa dels historiadors. 

Què em diu ara!
No, no. Nosaltres hem de fer recerca molt ben feta, molt estricta, exhaustiva, al mateix nivell que la universitat. Però la difusió ha d’entrar bé, que no surtis d’una xerrada avorrit, has d’enganxar la gent. Hi ha qui fa difusió sense recerca darrere i acaben explicant bestieses, i hi ha qui fa recerca ben feta i quan fa difusió no se’n surt perquè resulta inaguantable. Ho hem de compaginar: presentar la recerca en congressos internacionals, revistes universitàries, a l’Interpontes, però que quan fem difusió la gent aprengui i s’ho passi bé. 

Tota aquesta recerca...
Segurament el que hem aconseguit és replantejar molts tòpics. Alguna recerca ha vingut incentivada institucionalment, sí, com tot el que té a veure amb la Seu medieval, engegat per l’Ajuntament. Però també hem fet molta recerca d’època moderna, entre la Carmen Xam-mar i jo mateix, que pràcticament no se n’havia fet res. O entre Daniel Fité i Climent Miró, temes sobre l’arribada de la carretera a la Seu, on s’havien dit moltes coses incorrectes fins ara, coses que s’anaven repetint sense cap crítica, sense cap revisió. Hem posat moltes coses a lloc. Fem-ho bé, amb una bona base, que faltava: d’història de la Seu pràcticament sols hi havia aquell treball de l’Albert Villaró del 1995, Hèrcules i la ciutat, que és útil però no deixava de ser una síntesi del que se sabia. Per això, entre les xerrades i l’Interpontes, els congressos, etcètera, s’ha anat creant un corpus de bibliografia sobre història de la Seu i comarca. 

Difusió del patrimoni?
Una cosa porta a l’altra: si fas recerca sobre les muralles, l’urbanisme, Sant Agustí... quan fas una visita guiada tens aquesta informació nova. Fas que la gent passegi pels carrers i ho vegi. Per exemple, Pilar Aláez, com a professional, incorpora tot aquest discurs a les seves visites al patrimoni. Si no coneixem les coses, no les estimarem. Si no sabem quan es van plantar els arbres al Passeig, no els valorarem, o si no sabem res sobre Sant Agustí. L’acció directa sobre el patrimoni no és nostra, sinó el titular del bé, però aportem coneixement. 

Conèixer per estimar.
Incideix, crec, en l’autoestima de la gent de la Seu, a banda de l’aprofitament turístic. 

La Seu i comarca: vostè s’ha ocupat d’Adrall, casa seva. 
He publicat poc, però sí, sí. I s’han fet coses sobre el camí de Tres Ponts, els bandolers a Arsèguel, els retaules de la Vansa i d’Organyà que ha fet el Carles Gascón, Dani Fité ha treballat sobre Coll de Nargó, al proper Interpontes hi haurà molta cosa sobre Castellbò... La idea és aquesta. La Seu és molt gran i hi ha molta documentació, així que pesa més, lògicament, però la idea és abastar la comarca. De fet, les jornades sempre són itinerants: enguany les farem a Arsèguel, precisament amb aquesta voluntat que la Seu no monopolitzi. I que s’expliqui la recerca allà on té sentit, per exemple, si és sobre el castell de Peramola, que es presenti in situ. Normal, oi?

Evident, diríem. Faci’ns una mica d’història de l’IECAU.
Cap a l’any 2000 i poc ens comencem a trobar uns quants, alguns que ja feien recerca, com el Carles Gascón, Jordi Pasques o Albert Gispert, de Cava, i gent que estàvem a la universitat, com jo, Carlos Guàrdia o Andreu Canut. Anàvem a les Trobades Pirinenques, a una xerrada a la Seu, per aquí i allà. Aquí només hi havia hagut un centre d’estudis als anys noranta, però va durar molt poc. Els que coincidíem ens ho vam plantejar. El 2008 ens ho vam prendre de debò i a Ripoll, a les Trobades Pirinenques, vam parlar amb el coordinador de centres d’estudis. El 2009, després de tots els tràmits, sempre llargs, vam fer la presentació pública. El 2010 ja vam treure el primer Interpontes... i en marxa. 

La col·laboració amb les entitats andorranes?
Finalment, ens relacionem amb associacions sense ànim de lucre, òbviament, perquè les institucions tenen uns altres pressupostos, un altre funcionament... Amb la SAC o el Grup de Recerca de Cerdanya sempre estem coordinats, per no aixafar-nos programació,  i sempre participem en les coses que els altres impulsen. Bona entesa personal i bona voluntat. 

Acabem mirant al futur?
El repte és mantenir-nos, en primer lloc. Després, el relleu generacional, tot i que no és immediat. Però van apareixent nous investigadors, com l’Oliver Vergès o Pau Chica, joves que comencen, com l’Alba Pampalona o Llorenç Dalmau. Intentem que aquest jovent a qui agrada la recerca i estan estudiant, comencin a fer, que presentin alguna comunicació, facin una xerrada... Es tracta d’incentivar-los i que s’hi vagin incorporant.