“Lo abaix firmant he rebut del Hble Sr Sindich general curanta pesetes per lo visori del home mort que seba trobà al port de Soldeu. I perque consti ho firmo lo present en Andorra al 8 de juliol de 1924.” “Lo abaix firmant” és Bonaventura Calvó, el batlle francès del moment, i cal suposar que el document que tenen aquí al costat és la minuta per l’aixecament del cadàver –ja ho saben: “Mort, ¿qui t’ha mort?” i tota la pesca– del pobre desgraciat que aquell juliol va anar a morir al port. O potser havia mort l’hivern anterior i el desglaç va fer que n’emergissin les despulles.
Això mai no ho sabrem –si no és buscant-ne el rastre al llibre d’òbits de Canillo–, perquè aquesta és una de les característiques del fons documental de Casa de la Vall que des de fa unes setmanes –i durant els pròxims dotze mesos– classifiquen i descriuen els tècnics de l’Arxiu Nacional: un oceà de paperassa que ocupa 20 metres lineals i que inclou lligalls i més lligalls d’actes administratius aparentment anodins –sol·licituds de tota mena: passaports, naturalitzacions, residència, obra, comerç i anar fent– i també padrals, correspondència, factures i rebuts girats a favor o a compte del Molt Il·lustre Consell General, alguns dels quals per activitats ben pintoresques: des del banquet servit en honor d’un prefecte dels Pirineus Orientals avui perfectament oblidat fins a la minuta d’un visori, com acabem de veure.
El cas, diu l’arxivera Lídia Arbués, és que de molts d’aquests episodis només n’ha quedat el testimoni comptable: al fons de Casa de la Vall no hi trobarem detall de l’home exhumat el juliol del 1924 al port de Soldeu: ni qui era, ni les causes de la mort, ni què se’n va fer del cos. Només els honoraris del batlle: 40 pessetes. Sis anys després, el maig del 1930, es va produir un succés igualment luctuós que aporta en canvi una mica més de llum sobre els detalls de “gestió” que acompanyaven un visori: en aquest cas és el col·lega de Calvó, Antoni Tomàs –a l’època, batlle episcopal–, que “té l’onr de comunicar que ab fetxa 21 del corrent maig ab assistencia del metge forense procedí en practicar la visura del cadàver d’A.G. (a) R. de Llorts, que morí olfegat en el riu del citat lloch”. A continuació detalla els “gastos ocasionats”: 16 pessetes a compte de quatre “homens” que el van assistir i 32 més en concepte d’“honoraris forenses”. Però, ¿què li va passar, a A.G.? ¿Una mala caiguda? ¿Una inoportuna (i improbable) crescuda del riu? Potser el fons del Tribunal de Corts, que es conserva també a l’Arxiu, ens en donarà un dia la resposta.
Entre el 1866 i el 1982
Però, ¿què és exactament, el fons de Casa de la Vall? Doncs la documentació generada pel Consell General entre la Nova Reforma del 1866 i el 1982, quan es va crear formalment la figura del cap de Govern i Sindicatura va deixar d’exercir funcions executives. L’anterior al 1866 es conserva a l’Arxiu de les Set Claus, també dipositada a l’Arxiu Nacional, inventariada i microfilmada –es pot consultar a la sala– però pendent de classificar. El que en endavant es coneixerà com a fons de Casa de la Vall ha acabat unificant sota aquest nom documents coetanis i generats per la mateixa font però que per un d’aquells misteris de l’administració s’havien acabat dispersant en tres grans blocs: d’una banda, el que fins ara ja es coneixia amb el nom de fons de Casa de la Vall, que va ingressar als anys 80 a l’Arxiu; de l’altra, una altra sèrie conservada a la secretaria del Consell General i que no hi va ingressar fins als anys 90, i finalment, un tercer patracol amb la documentació anterior al 1982 que inicialment es va transferir al Govern per, diguem-ne, necessitats de servei. En aquesta primera fase tot plegat es descriurà, classificarà i ordenarà segons criteris temàtics i cronològics, i quedarà pendent la digitalització de la part del fons no microfilmada.
Un fons heteròclit i laberíntic, d’acord, però que pot deparar sorpreses com la de les dues visures que hem vist més amunt i també altres curiositats com les despeses que generaven els inquilins de la presó de Casa de la Vall: Secundí Tomàs, cap del servei d’ordre, passava el 19 i el 22 d’abril de 1937 les “notas de gastos” d’un reu canillenc de qui sabem el nom però no el delicte del qual se l’acusava: 175 i 225 pessetes en concepte de dispesa a les dues cases on es va estar durant els dies –no sabem quants– que va estar tancat; 3,50 pessetes més “al Costa per tallar el cabell i afaitarlo”; 5 pessetes “a l’hotel Mirador per un bany”; 2 més “al Cintet per una gorra”; 3, “al Samarra per oli”, i atenció, les últimes 7,50 pessetes, “al Plandolit per fotografies”. En total, 421 pessetes.
L’abril del 1941 l’hotel Quelones de la capital passa una altra nota al batlle, en aquesta ocasió per les despeses de quatre “presoners” que va tenir a dispesa entre el 8 i el 26 d’abril: a deu pessetes per dia, el compte puja aquesta vegada a 670 pessetes, que abona religiosament el Consell General. I de nou ens quedem amb les ganes de saber la identitat d’aquests infortunats: ¿fugitius de la guerra mundial, potser? La munió d’històries com aquesta ocultes avui en caixes i que esperen resposta.
