preparat Joan Anton Rechi i Josep Caballé per a la tercera jornada del ClàssicAnd, aquest vespre a la vela del Parc Central. Per concretar: Lucía di Lammermoor, un dels títols fonamentals del repertori que mai s’havia estrenat entre nosaltres. Ja saben, la història de la jove Ashton, enamorada de l’hereu de la família rival, Edgardo –som a l’Escòcia de finals del XVI, amb l’odi cordial que es professaven les cases de Tudor i de York– i a qui el germà, el pèrfid Enrico, obliga a casar-se amb Arturo. La cosa no podia acabar bé. I el cert és que acaba fatal: la nit de noces Lucía perd el cap i li clava una ganivetada al llit nupcial. Arturo mor, diran vostès, però tot plegat li va inspirar a Donizetti una de les àries més cèlebres del repertori líric: Il dolce suono, que Lucía canta amb el rostre tacat de la sang del nuvi mort. Pelet gore però inoblidable.

Ho comprovaran aquest vespre en la versió que n’ha aixecat Rechi. Diu que s’ha centrat en l’excés de bogeria de la protagonista, en un caràcter vocacionalment depressiu i d’una fragilitat exacerbada que peta quan ha de fer front a un matrimoni forçat, “quan Lucía se sent obligada per les circumstàncies i per l’entorn a viure una vida que no vol viure”. Diu el director escènic que li ha sortit un conté més aviat gòtic amb reminiscències al vestuari de Tim Burton (atenció al vestuari) i al món oníric d’Alícia al país de les meravelles (fixin-se en l’enrajolat del terra, entre Bauhaus i la psicodèlia.

Diu Rechi que tot festival de música clàssica ha de tenir una òpera completa, i que un festival jove com el ClàssicAnd no es pot permetre encara vel·leïtats contemporànies. Per això va escollir un títol popular i contrastat, i a la vegada amb un grapat d’àries que formen part de la memòria col·lectiva: Il dolce suono n’és una; una altra és Regnava nel soilenzio, també a càrrec de Lucía, per no parlar de Fra poco a me ricovero (Edgardo) i el sextet que es marquen els solistes, Chi me frena in tal momento.

En aquesta última, per cert, hi escoltarem la veu de Maria Soler, jove talent de casa que l’any passat ja es va estrenar al ClàssicAnd, que diumenge passat va desfilar per Sant Miquel de la Cortinada, i que avui es posa en la pell d’Alisa, la dama de companyia de Lucía. L’elenc, insisteix Rechi, és un dels reclams de la producció, amb la soprano madrilenya Elena Sancho, solista a l’òpera de Düsseldorf, i el tenor colombià Valeriano Lanchas (Metropolitan): ella fa de Lucía; ell, de Raimondo. El completen Zoltan Nagy (Enrico), Juan Antonio Sanabria (Edgardo) i Emmanuele Faraldo (Arturo).

L’altre ganxo d’aquesta Lucía –que per cert parteix d’una producció que el mateix Rechi va dirigir a la tardor a la Temporada Lírica de Saragossa i n’aprofita vestuari i escenografia, però l’elenc és nou de trinca– és la Dresdner Festspielorchester, que toca amb instruments d’època: “Escoltarem l’òpera tal com la va concebre Donizetti, i a càrrec d’una de les orquestres ara mateix més prestigioses d’Europa”.

Atenció a la vela que el ClàssicAnd estrena al Parc Central, amb una acústica que segons Anna Netrebko, atenció, “supera la de molts teatres”, i facin via perquè al tancament de l’edició només quedaven disponibles vint entrades, vint. “En qualsevol cas, Lucía di Lammermoor és preciosa de veure i d’escoltar, i altament inspiradora”.


Entrades esgotades a quatre de les dotze propostes del festival

Que les entrades per escoltar Anna Netrebko, el recital inaugural de dissabte passat, s’esgotessin a les poques hores d’obrir la taquilla era d’esperar. No ho és tant que ara mateix ja no quedi paper ni per a Miguel Poveda (18 de maig, el concert de clausura), ni per al nou prodigi del piano, la nord-americana Tiffanny Poon (17 de maig) ni per a Ad Libitum, la píndola familiar del cartell (18 de maig) I recordin que per a Lucía di Lammermoor en queden una vintena. “No ens havia passat mai abans, i el cert és que arrencar el festival amb aquestes xifres és el millor auguri. Sobretot, perquè demostra que hem sabut despertar l’interès del públic i que ens ha fet confiança: sap que el que portem és de primer nivell”. Ho serà el concert popular de demà, de nou a la vela del Parc Central i a càrrec de la mateixa Dresdner Festspielorchester que acompanya l’òpera d’avui. Serà amb el reglamentari concert simfònic i un programa consagrat als herois, que Rechi creu “inspirador” per als temps que corren: cinc obertures celebèrrimes, les de Fidelio, Coriolan, Guillaume Tell, Don Giovanni i Der Freischütz. Rechi està especialment satisfet amb les prestacions de la vela, fossar inclòs, “perquè demostra que ens podem plantejar produccions ambicioses i sota cobert, important amb la nostra climatologia”. La següent cita, diumenge, amb la dansa de Maria Rovira, no es perdin el concert De viatge, l’espectacle amb què l’ONCA va celebrar el 30è aniversari de la Constitució i que es recupera el 16 de maig a la Casa de la Vall ampliat amb un màping a càrrec d’Ull Nu.