Creuem els dits fins al 6 de setembre: aquell dia es coneixerà el guanyador del premi de novel·la Lloret Negre, al qual tenim nominada la ‘nostra’ Ludmilla Lacueva, amb ‘Vots de sang’. 

Comencem amb les felicitacions, per descomptat.
Doncs moltes gràcies. Ser finalista, per a mi ja és el premi, perquè que entre tots els llibres publicats l’any passat, triar-ne el meu... Això ja és molt. I al costat de dos dels grans, Jaume Arasa i Oriol Canals, que és el supervendes del moment! Jo ja sento que he guanyat. 

Ens congratul·lem doblement, aleshores. 
És la primera vegada que em nominen a Lloret Negre. Ho havien fet al premi que donen a Cubelles, això sí, un parell de cops. Així que ara he rebut una sorpresa molt agradable. 

Preguntaríem com va funcionant el llibre... però ja veiem que molt bé.
Estic molt contenta. Des de Mort sota zero fins ara ja són cinc novel·les de la sèrie i es nota que hi ha hagut una evolució. Aquest últim ha tingut molt bona rebuda. He rebut molts missatges, que és quan veus més si agrada o no, perquè quan no et diuen res... El retorn és superpositiu i la gent està esperant el proper. No tinc jo tanta pressa...

Nosaltres, sí, i li anàvem a preguntar. 
S’està cuinant, s’està cuinant. A foc lent. És encara un projecte a llarg termini; d’aquyí a un any, entre que l’escrius, l’envies a l’editor, etcètera. No em poso cap pressió, ja veieu. 

En tot cas, la nissaga tindrà continuïtat i el comissari Cerni Llop i l’ex-batlle Climent Masoliver seguiran investigant. 
Sí, sí. Però cada cop em posen el llistó més alt, cada vegada em poso jo més autoexigència i cada cop és més difícil, diguem-ne. Ho faig amb pur plaer, o no ho faria, i m’entenc molt bé amb els personatges.

Són dels que fan els que els hi rota o els domina? 
Se’n van, fan el que volen, però ja des del primer dia: penses una cosa i et fan una altra. Si li dono una mica més de protagonisme a l’un, l’altre de seguida em pregunta “i jo què?”He de buscar l’equilibri.

Es complica buscar trames? O va veient crims possibles al seu voltant? 
Els escriptor som més observadors que la resta, crec jo. Així que no us penseu, a vegades vaig a un lloc i penso “aquí  podria passar allò o allò altre”, la ment se’m dispara. És clar que penso moltes coses i no totes acaben convertides en llibre. Sí és cert que veiem l’oportunitat de l’escenari per a una història o una altra. 

La novel·la negra pirinenca és un gènere que va a més.  
És un gènere que jo he tingut a dins des de sempre, m’agrada i el gaudeixo, m’agrada el misteri, que em tinguin amb l’ai al cor, i veig que als lectors també. A banda, hi ha gent que em diu que els faig descobrir coses sobre Andorra, coses que jo pensava que són molt evidents, i resulta que no ho són tant. L’argolla per exemple que hi ha a la plaça d’Ordino, hi ha gent que m’ha dit que havien passat cincuanta mil vegades i mai no s`hi havien fixat, així que ja veieu. Això em fa molta gràcia, m’agrada molt, ajudar a conservar aquelles coses dde l’Andorra de sempre que s’estan perdent. 

Vostè va ser de les primeres en animar-se, amb permís d’Albert Villaró, però d’alguna manera deuen haver creat escola. 
Potser, potser. Sovint la gent no gosa, perquè pensa que no tindrà interès, i en veure que d’altres ho fan, s’animen a posar per escrit les seves històries. 

L’escenari... 
Quan jo començava, algú em va dir que a ningú no l’interessaria que escrigués sobre Andorra. Jo penso, al contrari, que has d’escriure sobre allò que coneixes. O ho faràs amb la mirada de turista. Qui millor que un andorrà per escriure sobre el seu país? Així que no em van descoratjar, deu ser que soc una mica tossuda. 

Un xic de tossuderia cal.  
Era el que em venia de gust. Igual perquè venia dels dotze anys investigant per al llibre sobre Charles Romeu. Volia escriure alguna cosa que no em demanés tant d’esforç de recerca. El que no tenia tan previst és que després vinguessin més aventures, ha estat una mica addictiu. 

Tot i això, sí que s’ho havia currat, amb consultes sobre tècniques policials... 
Jo escric la novel·la i si tinc dubtes, demano; després deixo llegir el manuscrit, per assegurar-me que no dic cap bestiessa. De moment, no m’han corregit res...

Parla de Romeu, i recordem el llibre sobre els pioners de l’hosteleria: no li pica el cuquet de tornar a la recerca històrica?
Confesso que m’heu enxampat. Sí, sí, algun projecte tinc al cap. Es nota que em coneixeu bé. Començo a trobar a faltar aquesta part de la recerca. Encara no m’hi he pogut posar i serà un tema a llarg termini, però  de cara a l’any vinent crec que m’hi capbussaré.