Una mà, un peu, un turmell, una orella, una cama fins a la cuixa i una altra de sencera, tres ulls (cadascun per la seva banda), quatre cors, moltes creus, dos parells de crosses i una figura de cos sencer (però sense peus). Aquest és grosso modo l'inventari dels exvots de cera que encara es poden contemplar a l'oratori de Sant Antoni de la Grella, i ho consignem aquí per tres motius: el primer de tots, que molt probablement sigui la primera notícia que tenen d'aquest minúscul oratori, just abans de l'entrada dels túnels en direcció a la Massana; la segona que això dels exvots de cera és una formidable relíquia d'uns altres temps. De fet, dels últims dos mil·lennis, com a mínim, esglésies, capelles i oratoris acostumaven a reservar un raconet a aquesta pelet gore forma de pietat, probablement heretada dels romans i que consisteix a agrair al sant titular o a la Mare de Déu la intercessió per curar una malaltia o afecció. Només cal que recordin les fotografies del santuari vell de Meritxell, amb els murs interiors folrats de figures de cera. Tot això es va acabar una generació enrere, però se'n conserva el vestigi a l'oratori de Sant Antoni. I per molts anys sigui.

El tercer motiu és perquè aquest és un del mig centenar d'"indrets extraordinaris" que Jordi Casamajor, aquí amb el barret d'etnòleg, ressenya a Andorra màgica (Anem), nova incursió bibliogràfica de l'autor de Gravats rupestres d'Andorra, l'Alt Urgell i la Cerdanya, a quatre mans amb David Gálvez (2020), Simbologia i pensament màgic al Pirineu (2024) i Consideracions sobre l'art rupestre (2025). Aquí es posa com hem dit el barret d'etnòleg per traçar un atles de l'Andorra fantàstica, més enllà del pensament empíric i racional, diu, i on es fusionen llegendes, tradicions, màgia, religió, espiritualitat, història i arqueologia. 

Casamajor n'ha seleccionat mig centenar –com poden haver sigut cent, o dos-cents–, en recull la ubicació i la interpretació oficial i, aquí ve el millor de tot, la completa amb una il·lustració seva i una particular interpretació del lloc o fenomen en qüestió. Amb vocació pedagògica i evitant en tot moment el llenguatge encarcarat i les prevencions d'un manual acadèmic. Per això, i com que no  té manies, s'atreveix a vincular el Santuari de Canòlich –i la llegenda, ja saben, de l'au del paradís que indica al rústic de torn el lloc on s'havia ocultat la talla de la marededeu– a "fenòmens de tipus ufològic": "Veïns creïbles de la zona m'han assegurat que han vist ovnis sobrevolant el cel de Canòlich. En ser descoberts, els misteriosos objectes desapareixen quan passen per damunt del coll de la Vista".

Potser sí i potser no, però queda clar que a Casamajor no li cauen els anells per transitar camins vedats per a la ciència oficial. I no s'hi amoïnin, que és l'excepció, perquè normalment es limita a fer-nos para atenció a detalls que passen sovint desapercebuts al profà. A Sant Joan de Caselles, per exemple, i més enllà del formidable Crist en estuc i del retaule més robat del nostre país, ens acompanya fins a l'enigmàtica pintura, diu, "situada al costat esquerre de l'altar: la tètrica imatge d'una calavera envoltada d'altres estris macabres com una dalla i una pala que sembla desubicada o no tenir cap relació amb la resta del conjunt". Casamajor ho interpreta com un memento mori o vanitas, aquesta forma extrema de la religiositat barroca de recordar-nos "la brevetat de la vida, la impermanència de les coses i el fet irrevocable que tot és transitori". Glups. 

Del Oso, Arbó i Iker
No sempre es posa tan greu i tampoc dubta a posar cullerada en l'enigma de les argolles de Juclà: entre Noè, que segons una fabulosa llegenda hi va atracar l'arca, i Carlemany, que segons una altra hi va estacar en certa ocasió el cavall –potser aquella gloriosa jornada que va fer nit al Pui d'Olivesa, la casa més antiga d'Andorra, i que també mereix un capitolet al llibre– Casamajor segueix en aquest punt, com en altres, Pere Canturri i es decanta per la hipòtesi romana, i aquella mania seva de marcar els territoris conquerits plantant-hi un joc d'argolles. El dubte és si va ser el general Gneu Pompeu o l'emperador Gal·liè. Potser ajudaria a trobar ni que fos el rastre de la ferralla, que només Antoni Puig diu haver vist: "A cosa de catorze pams d'alt es veu un forat gran i vestigis d'anell o argolla". A catorze pams d'on, mossèn!?

Però això és només un tastet. Pensin que per a aquesta primera entrega d'Andorra insòlita –m'hi jugo un peix que tindrà continuació– hi desfilen mig centenar de llocs, des de la roca de la Senyoreta, les Xemeneies de les fades, la pedra Encantada, el roc de l'Esmeligat i el pla dels Estremordits, a la cova de l'Ossa, la fossa de Prats, la Roureda de la Margineda, la Feixa del Moro, els gravats de Sornàs i de la Terra de la Mola, el monòlit probablement cristianitzat de Sant Cristòfol, la Creu dels Set Braços, el roc d'Enclar amb l'enigmàtica inscripció àrab –"al afiya", salut–, el forat de la Grau, "on un personatge conegut en àmbits esotèrics afirmava haver-hi trobat un cristall de color verd esmaragda que posseïa poders guaridors i algun tipus de relació amb el Sant Greal", i la Canya dels Pujols, refugi de maquis durant la II Guerra Mundial, i on una vegada un gat es va quedar tancat i va aparèixer dies després, diu, al Grau Negre, anant cap a Os de Civís.

Andorra insòlita, en fi, parteix de fets i llocs concrets, sabuts i molt reals, i s'aventura pels camins procel·losos de la màgia i el misteri. A quatre passes de casa. Si van ser fans de Jiménez del Oso o de Sebastià d'Arbó, i si veuen ni que sigui d'estranquis Cuarto milenio, aquest és el seu llibre.