Glossàvem l’altre dia el sensacional cameo de Ràdio Andorra a Comandante, l’estupenda pel·lícula que recorda el malaguanyat heroisme del capità Salvatore Todaro i del Cappellini, submarí de Regia Maria que, contravenint les ordres i posant en perill la integritat de la nau, va salvar la tripulació del mercant belga que acabava d’enfonsar. Eren els inicis de la II Guerra Mundial, i ni Todaro ni cap dels seus homes hi van sobreviure. Una de les gràcies de Comandante,  la poden veure a Movistar, és que en un moment donat veiem el radiotelegrafista escoltant Radio Andorra, i ho sabem perquè de fons sona la immortal sintonia de l’emissora, el diàleg ens ho remarca, per si ens havíem despistat –“¡Vaya! ¡Dale caña! ¡Es Radio Andorra! Si el Duce nos oyera... Que no te engañen las apariencias: en el fondo le gusta Radio Andorra”–  i immediatament després té l’ocurrència de connectar-la als altaveus del buc perquè tots els tripulants escoltin Fine and Mellow, de Billie Holiday. Potser és l’últmi moment relaxat i distès de tota la pel·lícula.

El cas és que el de Comandante no és, ni molt menys, el primer cameo de pel·lícula de Ràdio Andorra. Segur que n’hi ha d’altres, però avui ens quedarem, per pedigrí per escalafó, amb la vegada que l’estació va sonar com a fons d’un episodi de Maigret, la penúltima adaptació de les aventures del bon comissari Jules a la televisió, pobablement la més fresca en la memòria dels espectadors, amb Bruno Cremer en la pell de l’antiheroi creat per Georges Simenon. És a la primera part del capítol, quan els hostes de l’hotelet on madame Martin –la senyora Quatre del títol, pel número de la seva habitació– es reuneixen al  menjador per sopar: “Les 8. El carrilló de Westminster donava les vuit campanades. Al mateix temps, una veu dolcíssima sortia de la caixa envernissada, tan dolça que semblava dirigir-se a cadascun dels hostes en particular, i deia: ‘Aquí Radio Adorra...’”

Vaja, que podem concloure de forma fefaent que Maigret, i de rebot Simenon, escoltaven de tant en tant Radio Andorra. Atenció, Madame Quatre et ses enfants és un relat, no arriba ni a nouvelle, una desena de pàgines, i que formava part d’un volum titulat Les petits couchons sans queue, i el més curiós de tot és que en realitat Maigret no hi té ni un trist cameo. El cas de fons és el mateix, una dona de passat desconegut amb els seus dos fills que van espetegar a  la pensió Notre-Dame de  Les Sables-d’Olonne –a la mateixa pensió on Simenon s’hostatjava quan la va escriure, el gener del 1945, faltaven quatre mesos per al final de la II Guerra Mundial– i resulta ser l’esposa d’un assassí en sèrie, com els altres hostes descobreixen estupefactes quan un matí, llegint el diari, s’hi topen madame Quatre testificant contra el seu ex. El Maigret de Creber, 53 episodis emesos entre el 1991 i el 2005, té entre d’altres al·licents aquest de reconvertir algun relat negre de Simenon per encabir-hi el comissari. És el mateix cas de Meurtre dans un jardin potager, de Les petits couchons i de Sept petites croix, tots tres protagonitzats per Cremer. A Madame Quatre els guionistes el fan amic del comissari de Les Sables d’Olonne, un tal Vaimber. Maigret hi ha anat amb la seva esposa per marxar tots quatre de vacances, però apareix un cadàver a la casa d’un monsieur Martin, madame Martin –la senyora Quatre– acusa el seu ex d’haver assassinat la víctima, i Maigret s’ofereix per investigar el cas i instal·lar-se amb una identitat falsa a la pensió Notre Dame on s’ha refugiat la dona i els seus dos fills.

Cal dir que la madame Quatre del relat original es mou entre el ridícul i el patetisme, i que a la versió televisiva hi surt molt més afavorida, és clar que el paper l’interpreta Mariane Basler i així qualsevol. El capítol és el 29, es va rodar el 1999, i el localitzaran fàcilment per Internet.