Som en algun moment del 1522. Una guerra veïnal és a punt d'esclatar entre Sant Julià i Civís, a l'altra banda de la frontera. Resulta que algunes de les creus de terme que delimiten els respectius territoris –i més important encara: els prats per péixer el bestiar– han aparegut misteriosament repicades, i altres, atenció, s'han mogut de lloc com per art de màgia, amb la conseqüència òbvia que camps que secularment eren del costat lauredià ara havien quedat del català, i al revés. Abans d'arribar a les mans, convoquen sàviament una assemblea, no arriben a pescar el culpable de la jugada però acorden prudentment restituir les creus itinerants a l'emplaçament original i fer veure que no ha passat res. Sempre és millor un mal acord que un bon plet. No et dic res si a sobre és bon acord. L'únic que exigia l'ocasió era fer-se l'orni –o l'andorrà– i jurar per aquesta llum que veig que nosaltres no hem sigut. I ho fan.
Aquest és un dels suculents episodis exhumats per l'historiador Carles Gascón entre el centenar i mig de documents que conformaran el Diplomatari del segle XVI, un dels dos que quedava pendent  –l'altre és el del segle XX. La bona notícia és que ja n'ha transcrit un terç; la dolenta, que no espera enllestir la feina fins a l'estiu del 2028. Però no ens posarem ara llepafils: pensin que l'aventura portentosa va arrencar el 1993 amb el Diplomatari del segle XIV –el 1988, si comptem el Cartulari (segles IX-XII) de Cebrià Baraut– i que l'últim, el del XVIII, es va publicar el 2012. Entremig van caure els del XVII i del XX, cadascun amb el mateix esquema –estudi introductori, transcripció de la col·lecció documental i índex de topònims i d'antropònims– i tots sota la coordinació primer de Jordi Guillamet i després de Susanna Vela. Convindran vostès que després de 33 anys ara no cal manar-los la pressa.

Però tornem al fascinant, inquiet segle XVI en què Gascón s'ha submergit. Perquè resulta que en aquella Andorra que avui imaginem idíl·lica els nostres rebesavis anaven armats per la vida. No direm que fins a les dents, però sembla que era l'habitual. Fins al punt que són recurrents les ordinacions que prohibeixen els homes d'Andorra sortir de casa amb –atenció a la panòplia– "ballestes, pedrenyals, arcabussos, escopetes, espases i llances [!]". Menys artilleria, portaven de tot, aquells bons andosins. La mateixa ordinació –una autèntica mina, diu Gascón– recorda que està prohibit que les alcavotes facin bisnis entre nosaltres –signe inequívoc que es practicava la prostitució amb certa alegria–, i aprofiten per prohibir el joc i la beguda els dies feiners. Els festius es veu que podien pecar sense traves.

Les armes son tema recurrent. I no sempre per proscriure-les. En un altre document, les autoritats catalanes autoritzen els pastors andosins a dur-ne per protegir els seus ramats quan fan la transhumància per allà baix. I hi ha també el cas d'un mosso francès que es lloga a una casa de Sant Julià, té la mala ocurrència de robar-hi una escopeta i una capa i pensar que podria fugir tranquil·lament nord enllà, on diuen que la gens és noble, culta, rica i lliure, desvetllada i feliç. Doncs no. El batlle l'enxampa i l'interroga, el pobre desgraciat confessa i és condemnat a rebre vint assots, vint, a la "plaça pública". I de postres, expulsat. El millor de tots és, però, l'assonada del 1582, quan 35 "homes d'Andorra" armats amb pedrenyals es planten a la Seu per alliberar un paisà acusat de contrabandejar cavalls, crim nefand. No sabem com acaba la cosa, però davant de 32 paios armats amb pedrenyal, cal suposar que bé (per a nosaltres, és clar).

Els privilegis per comerciar amb uns i altres –fins i tot en cas de guerra entre es altres i els uns–, expedits tant pel bisbe com pel comte de Foix, primer, i pel rei de França, després, constitueixen el tall del gruix dels documents, però posats a triar –i mentre no acaba d'examinar el centenar que té al calaix– Gascón té especial debilitat per l'expedit el 1598 per Enric IV en què ordena els seus homes d'una banda que no confisquin ni queviures ni allotjament sense permís dels natius –és a dir, nosaltres– i de l'altra, permet els "homes d'Andorra", m'encanta el sintagma,  utilitzar els signes heràldics del seu escut d'armes –les vaques de Foix i les tres barres de Bearn– perquè quedi clar que estan sota la seva protecció. És la primera vegada, i vaques i barres es quedaran per sempre entre nosaltres.

I encara no hem parlat dels expedients per bruixeria. Ho farem el 2028. Però ens n'avança un tastet ben suculent: els insults que acusats i testimonis es deixen anar als processos: "ignorant!", "malgarnaga!", "modorro!"