Manel Figuera Abadal: “Vaig pel món i veig els autors locals amagats, com si fessin vergonya”

Edicions Salòria reedita Els fills de la terra, de Manel Figuera Abadal, novel·la ambientada a la Cerdanya de finals del segle XVI. Un relat que beu de fonts històriques: vint-i-cinc anys després de la primera publicació, l’autor, més que revisar-la, l’ha reescrit, i pel camí ha aprofitat noves fonts de coneixement, com les recerques de Lluís Obiols sobre el bandolerisme i l’enfrontament entre nyerros i cadells.

Veure-la reeditada deu ser una bona notícia, oi?
Quan va aparèixer la novel·la, el 1995, va anar molt bé de vendes i després va anar afluixant. Com que vam crear l’Associació del Llibre del Pirineu i fem parada a l’agost a Puigcerdà, vaig anar demanant a Garsineu, la primera editorial, llibres cada any i sempre els venia. Fins que es van exhaurir. Em van donar permís per reeditar-la i Marcel·lí Pasqual, de Salòria, ho ha fet.

Doncs felicitats.
He reescrit la pràctica totalitat. He tret els capítols del principi, més pesadets, eren com una introducció històrica, i he donat relleu a personatges femenins. És més novel·la ara. I Lluís Obiols m’ha ajudat a confirmar fets de l’època, com pactes secrets entre el baró Joan Cadell i el consolat de Puigcerdà, i més dades de persones que van participar als setges. Però és novel·la, insisteixo. Ficció.

Ens agrada agafar-nos-ho al peu de la lletra.
El 1995, i ja han passat dies,  es va confondre amb un llibre d’història. L’única novel·la pirinenca amb relleu aleshores era Pedra de tartera, de Maria Barbal. I Cercamón. Cap més referent. Ara han passat moltes coses, entre les quals el llibre de Joan Lluís Lluís Jo soc aquell que va matar Franco, que tergiversa absolutament la història: això m’ha afavorit molt. Al moment em van dir que tergiversava la història: és clar que sí, perquè és novel·la. Els fets importants van passar, però els puntuals són inventats.

Recordi a qui no la va llegir  de què va.
M’interessava reproduir una època fosca de la vegueria de Cerdanya. Encara no hi havia hagut el Tractat dels Pirineus del 1659 que va partir per la meitat la vegueria, que englobava el que són avui les demarcacions de Lleida i Girona i la part francesa; també la vall de Ribes i el Baridà. Tinc un document a casa, un dietari del notari Joan Onofre d’Ortodó, que recull fets del moment:  invasions de francesos i fets de bandolerisme.

Bandolers!
Que són gent de bàndol: són els nyerros i els cadells, mercenaris que lluitaven en favor d’un noble i viuen del saqueig. Uns serveixen un senyor, Joan Cadell, que va arribar a enfrontar-se al rei Felip II. Arsèguel va patir dos setges i és el que reprodueixo: els setges, els fets previs i després d’un salt de deu anys em torno a situar a la guerra del Rosselló, a la batalla d’Angostrina.

Però també amb base.
Em fonamento en les cròniques de l’època, reprodueixo el parlar del moment. Jo tinc una especial predilecció pel parlar de Cerdanya. És el que m’ha costat més. Sovint s’identifica amb el parlar de pagès... però aleshores tothom era pagès, i qui no parlava igual.

El llenguatge és el seu fort (treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística).
Reivindico paraules. Un exemple: a Isòvol s’ha inaugurat un centre d’estudi dels esturragalls o esterregalls, paraula que no apareix al diccionari, i en canvi s’anomenen bad-lands, un anglicisme! Així moltes més.

Ben fet.
Doncs al moment em van quasi afusellar: però què has fet?! I jo penso que la llengua s’està perdent en part, s’està uniformitzant. D’acord d’incorporar neologismes, però no deixem perdre paraules pròpies per no fer-les servir. Per això a les novel·les utilitzo el parlar cerdà en els personatges de la terra. Un esforç. I una manera de donar-hi veracitat.

I hi ha un llibre pirinenc?
Estem fent una promoció forta, però s’ha de guanyar. S’ha d’anar llibreria per llibreria i dir que és una venda assegurada. Som una part petita de Catalunya, però aquí un de cada cent habitants escriu i se li publica.

Els best-sellers estàndard són molt ‘cansinos’.
Hi ha una capa mediàtica que assenyala “l’obra mestra” de la literatura pirinenca, per exemple, per Pedra de tartera. A mi em va emocionar, però a banda de fals, se solapen autors molt bons, com Pep Coll o Albert Villaró. I ells són mediàtics però d’altres no, i també són bons.  

El temps posa a lloc, diu.
Vaig a llibreries del món i demano autors locals i estan com amagats, com si fessin vergonya.  I hi he trobat autèntiques obres mestres, sensacionals. D’una qualitat literària fantàstica i un rigor històric enorme.